Sant Felip Neri - València

FESTES SANT FELIP NERI

2011-05-22T21:17:00.005+02:00

FESTES

EN HONOR DE SANT FELIP NERI

2011

dijous 26 de maig 17:00 h. Concert de Sant Felip

Residència de les Germanetes dels Ancians Desemparats (C/ Mare Teresa Jornet, 1)

divendres 27 de maig

19:30 h.

Eucaristia i repartiment del pa beneït

Oratori de la Mare de Déu i Sant Felip Neri (Pl. de S. Felip Neri, 11 baix, enfront del Mercat d’Algirós)

diumenge 3 de juliol

Festa anual de l’Oratori Parvo

11:00 h.

Eucaristia

17:00 h.

Trisagi i processó eucarística

Residència de les Germanetes dels Ancians Desemparats (C/ Mare Teresa Jornet, 1)

Lectura bíblica diària

2011-04-15T16:22:00.005+02:00

26 / 1

En realitat, formen una unitat amb els llibres d’Esdres i Nehemies; el Cronista, en particular, narra la història del poble sant des dels orígens fins a l’exili (s. IV aC). Sembla que va escriure entre el 330 aC i el 250 aC, un període de pau i tranquil·litat a Israel.

El Cronista ha combinat fonts bíbliques i extrabíbliques, amb una clara intenció teològica, expressada en la idealització de la figura de David, a qui veu com a fonament de la comunitat, equiparable, per tant, als Patriarques i a Moisés.

En absència de la monarquia, i també dels profetes, este “poble davídic” serà, sobretot, la comunitat santificada pel Senyor a través del seu perdó i del seu amor fidel, manifestat en les seues obres salvadores. El gran signe d’esta santedat serà el Temple de Jerusalem i el culte de lloança que s’hi celebra i que s’ha de manifestar en la totalitat de la vida d’Israel.

Tal com el Cronista “oblida” els greus pecats i aspectes negatius de David, i encara de Salomó, així Déu, “en el Messies Jesús -fill de David- reconciliava el món amb ell, no tenint-li més en compte els seus pecats” (2Co 5, 19; cf. Lc 15, 11-32).

Lectura del primer llibre de les Cròniques

maig

26 J 12, 1-16

27 V 12, 17-23

28 S 12, 24-41

29 D - - -

30 L 13, 1-14

31 M 14, 1-17

juny 2011

1 X 15, 1-15

2 J 15, 16-29

3 V 16, 1-22

4 S 16, 23-43

5 D - - -

6 L 17, 1-15

7 M 17, 16-27

8 X 18, 1-8

9 J 18, 9-17

10 V 19, 1-9

11 S 19, 10-19

12 D 20, 1-8

13 L 21, 1-6

14 M 21, 7-17

15 X 21, 18-30

16 J 22, 1-6

17 V 22, 7-19

18 S 23, 1-23

19 D - - -

20 L 24, 1-19

21 M 24, 20-31

22 X 25, 1-8

23 J 25, 9-31

24 V 26, 1-19

25 S 26, 20-32

26 D - - -

27 L 27, 1-15

Ofici ecumènic

2011-04-13T16:59:00.000+02:00

LUX IN VIA

Ofici ecumènic al Convent de Santa Clara

Per cinqué any consecutiu s’ha celebrat una pregària ecumènica al Convent de Santa Clara, de València, dins dels actes de la Setmana de la Unitat. El 2007, com a part de la segona fase de la III Assemblea Ecumènica Europea, va tindre lloc per primera vegada esta celebració, en la qual les germanes caputxines acullen gojosament cristians de totes les tradicions i de diverses sensibilitats: catòlics (llatins i grecs), ortodoxos de diferents Patriarcats, anglicans, evangèlics (reformats, baptistes, pentecostals)…

Hi han predicat la Paraula de Déu Carlos López (bisbe de l’Església Espanyola Reformada Episcopal – IERE, Comunió Anglicana), Gerson Amat (Església Evangèlica Espanyola – IEE), Josep Lluís Andavert (evangèlic baptista, Secretari General de la Societat Bíblica d’Espanya) i Eduard Delàs (pastor de la Primera Església Evangèlica Baptista del C/ de Quart de València).

Enguany ens hem aplegat uns huitanta germans, presidits pel P. Vicente Botella, OP (vicedegà de la Facultat de Teologia “Sant Vicent Ferrer”), que va predicar l’homilia. L’acompanyaven el diaca diocesà Mn. Ángel Méndez i set preveres: el P. Ignasi Boades, SI (CeiMigra), el P. José Vicente Esteve, OFMCap (Vicari provincial dels caputxins), el P. Gabriel Francés, OFM (capellà de la comunitat), el P. August Monzon (Oratori de Sant Felip Neri), Mn. Jordi Miquel (Amistat Judeo-Cristiana), el P. Emmanuel Pop (ortodox romanés) i Mn. Rafael Saráchaga (Comissió Diocesana d’Ecumenisme). L’acompanyament musical va estar a càrrec de Pau Grau (evangèlic baptista a Carcaixent, coordinador d’Acció Missionera de la Societat Bíblica d’Espanya) i de Pepe Querol, del Moviment dels Focolars. Entre els assistents hi havia membres d’entitas com el Centre Ecumènic Interconfessional de València, l’ACAT o la Frater.

Per tal de disposar d’un text-marc on poder inserir les oracions i les lectures proposades cada any per la Santa Seu i el Consell Ecumènic de les Esglésies, l’Oratori de Sant Felip Neri i la IEF (Amistat Ecumènica Internacional) han editat l’ofici bilingüe titulat Lux in via, a tall de vetla de la Resurrecció, que té lloc la vesprada del dissabte més pròxim a sant Vicent. Les fonts de l’ofici provenen tant de les litúrgies occidentals (hispànica, romana, ambrosiana, reformada i anglicana) com de les orientals (siríaca i bizantina). Alguns percebran una continuïtat amb La Pregària del Capvespre, que el Centre Newman va organitzar a la Capella de la Sapiència de la Universitat de València entre 1990 i 1998.

Al llarg de la celebració, que consta de huit parts, es proclama tres vegades la Resurrecció; tot això simbolitza el caràcter pasqual de la vida cristiana, i particularment del culte dominical. S’han recuperat ritus venerables, com la benedicció sobre la llum, pronunciada per la mare abadessa al locutori, a exemple de les mestresses jueues, el lucernari, amb què antigament començaven les Vespres, o l’estació en la capella dels màrtirs, on es fa commemoració alhora dels sants i del baptisme comú. El bes de la pau se situa, com a signe d’unitat, abans del Credo (recitat sense el Filioque), mentres que el compromís ecumènic es renova davant la patena i el calze buits sobre l’altar, contra-signe eloqüent de desunió. Un himne bizantí i un altre del cantoral de la Reforma s’alternen amb els cants de Taizé i de Montserrat. I per a implorar la llum i la pau fem servir, respectivament, belles pregàries de Joan Lluís Vives i de sant Francesc d’Assís.

LLIBRES REUNIONS

2010-11-14T19:15:00.001+01:00

LLIBRES PER A LES REUNIONS MENSUALS EN LA CONGREGACIÓ

(ORATORI GRAN)

LB Lectura bíblica

LH Litúrgia de les Hores (Laudes - Hores d’entre dia - Vespres - Completes),

Pere Farnés ed., Barcelona, 1984 ―.

MSF Beat Joan Enric Newman, CO, "La missió de sant Felip Neri", dins En el món, però no del món (col·lecció "Rent" núm. 1), València, 2008.

TU Luis González-Carvajal, Esta nuestra fe. Teología para universitarios, Sal Terrae, Santander, 2005.

VS Vides dels Sants

El cardenal Newman, beatificat

2010-09-13T22:12:00.006+02:00

August Monzon i Arazo - Oratori de Sant Felip Neri

Amb el pontificat de Benet XVI, els actes de beatificació s’han encomanat a les Esglésies locals, mentres que el papa s’ha reservat les canonitzacions, que se celebren a Roma. El Sant Pare, tanmateix, hi ha fet una excepció: ell mateix anirà a Anglaterra per a beatificar el cardenal John Henry Newman als afores de la ciutat de Birmingham, el proper diumenge 19 de setembre. Havia sigut declarat Venerable pel papa Joan Pau II el 22 de gener del 1991, festa de sant Vicent màrtir.

Per què? Joseph Ratzinger ha expressat sovint el seu gran deute amb Newman, no només com a teòleg, sinó també com a home de fe i com a pastor de l’Església. En 1990, reprenent una afirmació del papa Pius XII, va assenyalar que Newman mereix ser considerat Doctor de l’Església, ja que continua ensenyant-nos amb el seu pensament i alhora amb la seua pregària i la seua vida.

Nascut a Londres el 1801, la seua biografia ompli pràcticament el segle XIX. Primogènit de sis germans, va créixer al si d’una familia benestant, on es practicava el cristianisme anglicà, centrat en la meditació quotidiana de la Bíblia. La precoç lectura de Hume i altres filòsofs escèptics li va causar una forta crisi espiritual, que superaria als quinze anys. Fou la seua “primera conversió”: l’encontre, ja definitiu, amb el Déu personal. Molts anys després, triaria com a divisa cardenalícia la cèlebre frase: “el cor parla al cor”.

Amb una forta vocació intel·lectual, ingressa a la Universitat d’Oxford, un dels grans amors de la seua vida, i és ordenat prevere anglicà (1826). Nomenat tutor del prestigiós Oriel College, serà al mateix temps rector de l’església universitària de Santa Maria. La seua preocupació per la decadència de l’Església d’Anglaterra, sotmesa a l’Estat i convertida en un apèndix quasi ornamental de l’opulent Imperi britànic, el du a l’estudi dels sants Pares i dels primers concilis, i a predicar els seus corprenedors sermons, convidant a una fe autèntica i vigorosa.

Recuperat d’una greu malaltia, en el curs d’un viatge per la Mediterània (1833) escriu el poema Lead, kindly Light (“guieu-me, Llum amable”) –cantat hui a tall d’himne pels cristians de llengua inglesa–, on expressa la seua confiança en la Providència, que el prepara per a una missió: liderar la renovació de l’anglicanisme per mitjà del “Moviment d’Oxford”. Per a ell i per a molts dels seus amics, esta noble labor va culminar en l’arribada a l’Església catòlica romana, on va ser rebut, després d’un període d’intensa reflexió i retir, el 9 d’octubre del 1845.

Este pas, gojós i seré, li va comportar la pèrdua del treball i dels seus béns, la desafecció de la seua familia i l’animadversió de l’opinió pública. Acabaven els seus primers quaranta-cinc anys com a anglicà i en començaven altres quaranta-cinc com a catòlic. Però les incomprensions que patí durant la primera mitat de la seua vida anaven a fer-se més doloroses en la segona. I és que alguns catòlics l’acusaren de ser “mundà”, és a dir, excessivament il·lustrat o crític, i de no fer prou conversions. Se’n lamenta amargament en el seu diari: “Quan jo era protestant, la meua vida era alegre i la meua pregària trista; ara que sóc catòlic, la meua pregària és alegre i la meua vida trista”.

Atret per la figura de sant Felip Neri, viatja a Roma, on és ordenat prevere catòlic, i el papa Pius IX li encomana la fundació de l’Oratori com a instrument evangelitzador d’Anglaterra. Per a Newman, la vida i la missió oratoriana varen constituir el seu camí de perfecció i la seua preocupació primordial, que li permeteren, per exemple, fundar la Universitat Catòlica de Dublín, per encàrrec dels bisbes, o produir una immensa bibliografia, que conté un pensament original, profundament arrelat en la Tradició i alhora obert al pensament modern. Obres com El desenrotllament de la doctrina cristiana, Què és una Universitat, Apologia pro vita sua o Gramàtica de l’assentiment són clàssics del pensament cristià i de la literatura anglesa.

La seua convicció era que no sols els convertits s’havien de preparar per a entrar en l’Església, sinó que també l’Església s’havia de preparar per a rebre els convertits, intentant comprendre la seua mentalitat i acollint les seues inquietuds. No debades ha sigut anomenat “apòstol dels qui dubten” i “Doctor de la consciència”. El 1879 Lleó XIII el creava el seu primer cardenal, dissipant així alguns equívocs que hi havia encara en la comunitat catòlica. Però seria sobretot amb el Concili Vaticà II, del qual el papa Pau VI el considerava “Pare invisible”, quan el reconeixement de Newman arribà al seu punt més alt. Els plantejaments conciliars sobre la Revelació, la centralitat del misteri pasqual, la constitució de l’Església, el lloc de la Mare de Déu en la doctrina i la vida cristiana, la dignitat i el paper dels laics, l’ecumenisme… havien sigut anticipats, en bona part, per Newman un segle abans. El Catecisme de l’Església Catòlica el cita en quatre ocasions, i també ho fa el papa Joan Pau II en l’encíclica Fides et ratio.

La curació de Jack Sullivan, laic casat de la diòcesi de Boston, que no podia prosseguir els seus estudis per a rebre el diaconat per causa d’una greu afecció en la columna, per intercessió del Venerable John Henry Newman, ha sigut declarada sense explicació mèdica. Ell mateix, ja diaca, proclamarà l’Evangeli en el ritu de la beatificació.

A l’arquebisbe de València

2009-10-20T09:37:00.003+02:00

A l’arquebisbe de València, mons. Carles Osoro,
sobre els textos litúrgics valencians

Reverendíssim Pare en Crist:

Els signants d’este escrit, preveres de l’Església de València, ens adrecem a vós, constituït Vicari de Jesucrist, el Bon Pastor, en favor dels fidels cristians i de tots els valencians i valencianes de bona voluntat.

Des del començament del vostre pontificat heu donat nombroses mostres de consideració i estima cap al valencià, que és la llengua pròpia del nostre poble (Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, art. 6). Esta actitud ha suscitat en molts una gran esperança i ens fa confiar en una prompta i definitiva aprovació dels textos litúrgics valencians.

I. Antecedents històrics i literaris

Sabeu que el poble valencià naix com a tal amb la constitució del Regne cristià de València el s. XIII. De fet, en la festivitat anual del 9 d’octubre commemorem alhora la dedicació de la Seu valentina, de la qual sou titular, i els nostres orígens com a comunitat civil. Des del principi, el nou regne va ser dotat d’institucions i lleis pròpies —els Furs— i tingué el valencià com a llengua oficial. Va ser en esta llengua que els autors del nostre Segle d’Or, el s. XV —sant Vicent Ferrer, Francesc Eiximenis, Isabel de Villena, Ausiàs March o Joan Roís de Corella, per citar-ne només alguns— feren aportacions de gran valor al conjunt de la cristiandat occidental.

Durant els segles successius, en circumstàncies polítiques i culturals adverses, el valencià va seguir sent cultivat per insignes escriptors eclesiàstics. En la Renaixença del s. XIX, la inspiració cristiana fou decisiva, i seguí influint al llarg del s. XX: pensem en Mn. Joaquim Garcia Girona, el P. Francesc Miret i el beat Gonçal Vinyes, víctimes de la persecució religiosa del 1936, i, ja en la postguerra, en Mn. Andreu Nogués, Mn. Frederic Moscardó i Mn. Vicent Sorribes, junt amb benemèrits i abnegats seglars com Carles Salvador, Nicolau Primitiu o Martí Domínguez.

Cal mencionar, en particular, la rica tradició de versions bíbliques i litúrgiques valencianes, de les més notables d’entre els territoris europeus. Hi excel·lixen la versió valenciana del Cànon de la Missa a cura de Guillem Anglés, la Bíblia de fra Bonifaci Ferrer (primera traducció de les Escriptures a una llengua romànica portada a la impremta) i la publicació, per mandat de l’autoritat diocesana, de set edicions del Ritual valencià dels sagraments entre els ss. XVI i XIX.

II. El procés d’aprovació dels textos litúrgics en valencià

Amb estos gloriosos antecedents, i com a ressò de les disposicions del Concili Vaticà II, el 1964 s’arreplegaren més de 20.000 firmes demanant la celebració de la sagrada litúrgia en valencià. En 1973, els bisbes de les diòcesis valencianes varen crear una Comissió interdiocesana per als textos litúrgics en llengua vernacla, que preparà el Missal dominical i festiu, aprovat pels bisbes en 1974 i publicat en edició manual per a ús dels fidels dins el Llibre del Poble de Déu (1975). Desgraciadament, les fortes tensions ideològiques i polítiques del moment, que a València es varen perllongar durant més d’una dècada, obstaculitzaren l’edició del Missal com a llibre d’altar.

Al llarg dels darrers anys els textos de la litúrgia romana s’han enriquit considerablement i l’any 2002 ha sigut publicada la tercera edició del Missal romà, hui en vigor. També la llengua valenciana, en la seua expressió escrita, ha anat perfilant-se. Superant enfrontaments i polèmiques estèrils, el 1998 va ser creada per les Corts valencianes, d’acord amb el dictamen del Consell Valencià de Cultura i comptant amb un ampli consens de les forces polítiques i d’entitats cíviques i culturals, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL). El vigent Estatut d’Autonomia dota l’AVL del màxim rang institucional, com a part de la Generalitat Valenciana (art. 20), i li atribuïx la competència exclusiva per a establir la normativa lingüística del valencià (arts. 6 i 41).

El primer òrgan de treball establit per l’AVL, el 2001, fou la Comissió de Texts Religiosos, “atenent al desig reiteradament expressat pels bisbes de les diòcesis valencianes i considerant la decisiva importància de la literatura religiosa en la conformació de l’idioma valencià, així com el pes sociològic que el fet religiós exercix en la nostra Comunitat.” Amb el placet de l’arquebisbe Agustí García-Gasco, hui cardenal, la Comissió va estar presidida per mons. Ramon Arnau, aleshores degà de la Seu, fins al seu traspàs en 2008; l’arquebisbe mateix li havia suggerit la conveniència de preparar la versió valenciana dels texts litúrgics, particularment del Missal romà.

El 2002, el Ple de l’AVL aprovà, per dèneu vots a favor, una abstenció i cap vot en contra, la proposta de traducció del Missal elaborada per la Comissió. L’amplíssim acord, aconseguit gràcies al guiatge conciliador del Dr. Arnau, incorporava les diverses sensibilitats lingüístiques existents, i va poder tindre en compte la Bíblia Valenciana Interconfessional, editada el 1996 amb laudatio del President del Consell pontifici per a la promoció de la Unitat dels Cristians, cardenal Edward I. Cassidy. Entre 2002 i 2003 els textos van ser lliurats als bisbes diocesans de València, Sogorb-Castelló i Oriola-Alacant. Sis anys després, però, l’autoritat eclesiàstica no ha pres cap decisió quant al tema i a hores d’ara el procés es troba paralitzat.

III. Consideracions doctrinals, canòniques i pastorals

L’aprovació definitiva dels textos litúrgics en valencià, demanada per molts sacerdots i seglars, no admet cap més dilació. L’ús normal d’una llengua qualssevol en l’àmbit públic deriva d’un dret natural de naturalesa col·lectiva, que obliga, tant als poders civils com a l’autoritat religiosa, a reconéixer-lo i a garantir-lo. Este principi fonamental, que el Concili Vaticà II va fer extensiu a la llengua litúrgica, és doctrina constant de l’Església catòlica, explicitada pel magisteri papal i conciliar des de Pius XI fins a l’actualitat.

El seu fonament més profund, però, el trobem en els misteris de l’Encarnació i de Pentecostés. En efecte, el Verb de Déu fet home ha assumit en ell totes les realitats temporals, tant de la natura com de la cultura, per a consolidar-les i purificar-les amb la seua gràcia, i, per l’efusió de l’Esperit Sant, l’Església mateixa “abraça en la caritat totes les llengües i venç així la dispersió de Babel.” Més encara: només si l’Església acull en el seu si maternal totes les llengües i cultures esdevé plenament catòlica i apareix així enmig del món com a icona de la divina Trinitat, una en la seua diversitat i diversa en la seua unitat.

En terres valencianes, però, ens trobem amb una situació ben lamentable, que contradiu de facto esta catolicitat. Nombrosos membres del nostre poble, especialment jóvens, parlen i viuen en valencià, com fent seua la bella reflexió del papa Pau VI: “També per als pobles val l’exhortació del Crist: Què traurà l’home de guanyar tot el món si perd la seua ànima?” Però, quan arriben a l’església, són privats sovint de l’ús de la llengua pròpia, segons els diuen, “per falta de textos litúrgics aprovats”. Aleshores la comunitat cristiana deixa de ser per a ells “la casa de l’esperança”, per emprar les vostres expressives paraules, i no pocs s’allunyen de la fe.

Això és constatable a la ciutat de València —on no se celebra cap missa ni ofici en valencià a la Seu, a diferència de Castelló i Alacant— i, en general, a les comarques valencianoparlants. Altres voltes sí se celebra la litúrgia en el nostre idioma, però en circumstàncies de provisionalitat i confusió: amb els textos de 1974 i altres adaptats o traduïts privadament, fent servir fotocòpies i fulls solts... Es tracta d’un desorde inadmissible, obertament contrari a la dignitat i al decòrum exigits per la mateixa naturalesa de la litúrgia, tal com constantment ens recorda el sant pare Benet XVI. La instrucció Liturgiam authenticam, de la Congregació per al Culte diví i la disciplina dels Sagraments (2001) ho prescriu de manera taxativa: “Cal que se supere com més prompte la fase provisional dels fulls i els fullets, allí on es done.” (n. 120).

D’altra banda, cal dir que les versions de la litúrgia confeccionades amb una normativa distinta de l’establida legalment per l’AVL, no s’usen més que de forma ocasional i en cercles molt reduïts.

En l’àmbit civil, el valencià, segons la normativa oficial de l’AVL, s’utilitza habitualment i pacíficament en la producció bibliogràfica, en l’ensenyança primària i secundària, en les universitats, en l’Administració autonòmica i estatal, en els tribunals, en la televisió i els altres mitjans de comunicació, en l’esport i l’oci... excepte en l’Església —llevat d’unes poques excepcions—, encara que, ja en 1998, el Consell Valencià de Cultura havia convidat “el món eclesiàstic [...] perquè se sume a este impuls de valencianització”. Açò ens avergonyix, ens dol i ens entristix profundament com a cristians i com a pastors de les nostres comunitats, convençuts com estem que, tal com ensenya el Magisteri, sense la inculturació de la fe no resulta possible l’evangelització de la cultura.

IV. Petició

Reverendíssim Pare: vos demanem que, d’acord amb el que determina la normativa canònica vigent, insteu els bisbes de Sogorb-Castelló, Oriola-Alacant i Tortosa per tal que, juntament amb vós, proposen a la Conferència Episcopal Espanyola la traducció de la totalitat dels texts litúrgics al valencià.

Obtinguda l’aprovació de la Conferència Episcopal, i la conformitat de la Seu Apostòlica, haurà de ser nomenada una comissió interdiocesana ad hoc, que revisarà, des del punt de vista doctrinal i litúrgic, els treballs ja realitzats per l’AVL en virtut de la seua autoritat normativa en matèria lingüística, autoritat que l’Església no pot deixar de reconéixer, per tal com deriva de l’orde legal i democràtic de la societat civil.

Amb el vist-i-plau dels bisbes amb jurisdicció al territori valencià, el text revisat serà sotmés a l’aprovació de la Conferència Episcopal i haurà d’obtindre, finalment, la recognitio de la Seu Apostòlica.

València, 29 de juny del 2009,
solemnitat dels Apòstols sant Pere i sant Pau

Bisbes nous, problemes vells

2009-09-16T09:47:00.003+02:00

Honori Pasqual i Martí

La perspectiva que dóna la trentena d´anys de normalització democràtica –o per ser més exactes, d´acabament de la dictadura franquista-, i, per altra banda, l´anàlisi comparativa dels comportaments envers el valencià que les distintes institucions i organitzacions han assumit, ens aboca a conclusions pessimistes quan ens fixem en les relacions que ha mantingut l´Església catòlica en la llengua dels valencians i valencianes। I conste que no en faig esment per rabejar-me en la negativitat, sinó per remoure l´estantissa situació en què vivim. De bell antuvi cal constatar la minsa vertebració que a nivell general hi ha en les tres diòcesis íntegrament valencianes. Es troben a faltar orientacions pastorals sobre realitats que a nivell de País (immigració, problemàtica social, depredació del territori, etc.) ens haurien d´implicar. En el cas del valencià, cadascuna de les diòcesis ha tingut uns accents distints, explicables per història, per situacions sociolingüístiques i per la personalitat dels distints bisbes. Així la diòcesi de Sogorb-Castelló, gràcies a la tasca pastoral i pedagògica del bisbe Cases Deordal, que continuava la línia dels antecessors, assolí un nivell capdavanter en l´ús pastoral i litúrgic del valencià. Tanmateix el pontificat de Reig Pla estroncà la sostinguda valencianització; i l´actual, s´hi ha acomodat. També cal fer esment de l´edició de catecismes al valencià i d´altres estímuls perquè els seminaristes tinguessen competència lingüística, que per sentit de la responsabilitat episcopal engegà Victorio Oliver a la diòcesi d´Oriola-Alacant. Tanmateix la postura oficial de l´Església envers el valencià l´ha protagonitzada l´arxidiòcesi de València que, igual que altres institucions, ha estat més vulnerable –i, ara i adés, còmplice- als embats lingüístics que de la Transició ençà ens han atuït com a poble. L´edició del Llibre del poble de Déu l´any 1974, realitzada per la Comissió interdiocesana i aprovada pels bisbes respectius del País Valencià, esdevé tot un símbol d´allò que hauria pogut ser si les mediocritats polítiques i les baralles pel poder partidista no haguessen aparegut tot just quan acabàvem de recomençar el redreçament nacional. Perquè, aquest eficaç instrument pastoral, divulgat i a l´abast de totes les parròquies, gràcies a l´empenta i entusiasme de Pere Riutort, aviat fou neutralitzat i blasmat a causa de l´anomenada Batalla de València. El tarannà espiritualista de José Maria Lahiguera, bisbe que creà la Comissió interdiocesana, i el caire polític d´aital batalla, afavorien l´entreguisme als aliats històrics de la jerarquia eclesiàstica: la dreta que fruïa d´ofrenar noves glòries a Espanya. El capteniment circumspecte de l´arquebisbe Miguel Roca tingué la dissort de compartir nom i cognom amb el polític català Miquel Roca i Junyent, i les enfurismades colles de fanàtics rebentaplenaris que veien les urpes catalanistes per tot arreu, l´escridassaren en una processó que ell presidia, i encara que no dubtava de la unitat lingüística, assumí el paper de víctima, abandonà la cura pastoral del valencià a la gresca política i sentencià lapidàriament: Jo estic disposat a ser màrtir per la fe cristiana, no pas pel valencià. La postura castellanitzadora i antivalenciana d´Agustín García Gasco és ben coneguda. Una mostra del seu partidisme n´és els obstacles que hi oposà perquè no s´edités La Bíblia que l´editorial SAÓ dugué a terme gràcies al nihil obstat dels bisbe de Castelló, Cases Deordal. I cal reparar el que significa de contradictori el que un bisbe no facilite la traducció de la Paraula de Déu a la llengua dels seus fidels. Nogensmenys, els bisbes actuals de les tres diòcesis són de nomenament recent i no han estat, per tant, contaminats pels efectes del conflicte lingüístic. Aquest s´ha desinflat notablement, i la creació de l´Acadèmia Valenciana de la Llengua per part de les forces parlamentàries, amb atribucions de competència sobre el valencià, esvaeix qualsevol excusa que s´hi puga retraure. Més aviat, si s´ajorna indefinidament la normalització del valencià a la litúrgia, ens predisposaran a sospitar de l´existència d´una agenda oculta que coincideix, ves per on, amb un espanyolisme abrandat i excloent. Altrament, com s´explicaria el bescanvi de bisbes valencians cap als Països Catalans, i de castellans envers el País Valencià? Ara o mai. Aquesta és l´ocasió perquè l´Església solucione el que la societat civil a empentes i rodolons ja està solucionant. Es tracta, clar i net, de convertir els problemes vells en oportunitats de reviscolament eclesial. Es tracta, en definitiva, de ser valorats i respectats tal com som i volem ser: cristians i valencians.

Una Perla per a cada dia.

2009-08-16T22:01:00.007+02:00

... no tingues por, perquè jo sóc amb tu; no et desanimes, que jo sóc el teu Deu. Jo et done força i t’ajude; jo et sostinc amb la meua dreta victoriosa. (Isaïes 41,10)

Per tant, apropem-nos amb confiança al tron de la gràcia per rebre misericòrdia i poder trobar la gràcia que en el moment oportú ens ajude। (hebreus 4,16 )

No feu res per rivalitat ni per presumpció। Més aviat sigueu humils i considereu els altres superiors a vosaltres mateixos. (Filipencs 2,3)

... perquè el Regne de Déu no és pas cosa de paraules, sinó de fets। (1 corintis 4,20)

“Vaig a instruir-te: t’ensenyaré el camí que has de seguir, t’aconsellaré i mantindré els meus ulls damunt teu। (salms 32,8)

Si a algun de vosaltres li manca saviesa, que la demane a Déu, que a tots en dóna generosament sense fer-ne retret, i li serà donada। (Jaume 1,5)

Com a fills obedients, no us emmotlleu més a les apetències que teníeu abans, en temps de la vostra ignorància, sinó que, així com és sant aquell qui us va cridar, també vosaltres aconseguiu de ser sants en tota la vostra conducta, (Pere 14-15)

El principi de la saviesa és el respecte al Senyor, demostren bon seny tots els qui ho practiquen। La seua lloança subsisteix per sempre més. (Salms 110:10)

Encomana al Senyor el teu camí, confia’t a ell, i ell obrarà: (Salms 37:5)

He buscat el Senyor i m’ha escoltat, i m’ha deslliurat de tots els meus temors। (Salms 34:4)

El Senyor és a prop dels cors contristats, i salva els afligits d’esperit। (Salms 34:18)

El Senyor és la meua llum i la meua salvació: de qui haig de tenir por? El Senyor és la defensa de la meua vida: de qui m’haig d’espantar? (Salms 27:1)

El Senyor és la meua roca i el meu castell, el meu llibertador i el meu Déu, el penyal on jo m’empare, escut i defensa salvadora, el meu refugi। (Salms 18:2)

Posats,doncs, a fer el bé, no ens desanimem, que al seu temps collirem, si no defallim। (Gàlates 6:9 )

Si travesses aigües profundes, estaré amb tu; si passes pels rius, no t’ofegaran; si camines pel foc, no et cremaràs ni et consumiran les flames, (Isaïes 43:2)

El Senyor et guiarà sempre, en terrenys secs saciarà la teua ànima i enfortirà els teus ossos; esdevindràs com un jardí ben regat, com una deu d’aigua que mai no s’estronca। (Isaïes 58:11)

Invoca’m, que jo et respondré i et mostraré coses grans i ocultes que tu no coneixes. (Jeremies 33:3)

...canteu-li, entoneu-li salms, pondereu tots els seus fets prodigiosos! Glorieu-vos en el seu sant nom; exulte el cor dels qui cerquen el Senyor! (1r Cròniques 16,9-10)

Confia en el Senyor de tot cor i no et recolzes en el teu enteniment। En tot el que emprengues, ten-lo present i ell adreçarà els teus camins. (Proverbis 3:5-6)

El Senyor, el teu Déu, és enmig teu; ell és el poderós que salva। Exulta per tu ple de goig, reposa en el seu amor; s’omplirà de goig per tu, cantant. (Sofonies 3:17)

No amb la força, no amb el poder, sinó amb l'Esperit del Senyor। (Zacaries 4:6b)

I aquesta és la confiança que tenim envers ell: que quan demanem alguna cosa d'acord amb la seua voluntat, ens escolta। (1 Joan 5:14)

...descarregueu damunt d'ell totes les vostres inquietuds, perquè ell es preocupa de vosaltres। (1a Pere 5:7)

Jo sóc el cep, vosaltres les sarments। Qui resta en mi i jo en ell, dóna fruit abundós, perquè sense mi no podeu fer res. (Joan 15:5)

Honra el pare i la mare; és el primer manament que comporta una promesa: "perquè tot et vaja bé i tingues una llarga vida a la terra।" (Efesis 6:2-3)

Finalment, enfortiu-vos en el Senyor, amb l'energia de la seu a força। Revestiu-vos amb tota l'armadura de Déu per poder resistir contra l'astúcia del diable. (Efesis 6:10-11)

Què més podem dir, després d'això? Si Déu és a favor nostre, qui se'ns posarà en contra? (Romans 8:31)

Perquè Déu no ens ha pas donat un esperit de covardia, sinó de valentia, d'amor i de seny, (2a Timoteu 1:7)

Tu, però, sigues assenyat en tot, suporta les dificultats, fes obra d'evangelista, compleix bé el teu servei। (2a Timoteu 4:5)

En qualsevol tasca que emprengueu poseu-hi l'ànima, com si fos pel Senyor i no pels homes, segurs que rebreu del Senyor la recompensa de l'herència. El Senyor que nosaltres servim és el Crist. (Colossens 3:23-24)

Teresa Forcades. (La questió de l’avortament)

2009-06-17T22:43:00.005+02:00

ENTRE ELS PRINCIPIS I LA REALITAT (La questió de l’avortament)

Teresa Forcades.
Monja benedictina de Montserrat, médica y teóloga. Article Revista Foc Nou.

El debat sobre la regulació de l’avortament és muldisciplinar. Metges, biòlegs, juristes, moralistes, teòlegs... És difícil trobar una resposta encertada sense atendre les consideracions fetes dels diversos àmbits. I des de cadascuna d’aquestes disciplines tampoc hi ha respostes unànimes. La primera part d’aquest monogràfic sobre l’avortament són cinc articles que recullen alguns criteris des de la biologia, el dret, la teologia i la doctrina de l’Església.

No recordo el seu nom, però sí la seva alegria i vitalitat. Era una noia afroamericana que em deia que estava embarassada de tres mesos i tenia panxa de cinc. Érem a Buffalo (Nova York) i era la meva darrera pacient d’aquella tarda a l’hospital de beneficiència on feia les pràctiques ambulatòries. L’examen físic va confirmar que l’embaràs estava prou avançat com per quedar fora de les lleis d’avortament vigents en aquell estat. La noia ja tenia cinc fills, de tres pares diferents, i no en volia cap altre. Vivia de l’ajut públic. “¿Per què no fa servir anticonceptius?” “No els tolero. Em maregen. ¿Em fa el paper?” Vaig haver de dir-li que l’embaràs estava massa avançat i va dir que no patís, que li havien parlat d’un lloc on li farien per pocs diners.

En el rotatori de medicina de família del segon any les visites ambulatòries eren una mica més llargues. Aquesta era una noia immigrant llatina que no parlava anglès. “¿Fuma?” “No”. “¿Alcohol?” “A veces”. Tercera pregunta del protocol: “Practica el sexe segur?” Em mirava sense entendre’m. “Vull dir que si fa servir preservatiu”. “A mí me gustaría para no quedar embarazada pero él no quiere”. “¿I per què no li diu que no?” Em va mirar incrèdula.

La noia afroamericana era obvi que s’estimava les criatures. N’havia tingut cinc i no les havia pas abandonat malgrat els pares respectius l’haguessin abandonada a ella perquè se n’ocupés tota sola, com si els nens no fossin responsabilitat d’ells; els cuidava malgrat això signifiqués no poder treballar en cap feina remunerada i representés en la pràctica de la realitat nord-americana d’aquell moment una condemna de per vida a l’exclusió social i a la misèria. ¿Per què volia avortar el sisè? Suposo que malgrat l’alegria i vitalitat que havia demostrat durant la visita mèdica aquesta noia tenia com tothom els seus límits, i hi devia haver nits en què no es trobava amb forces per tenir cura d’una criatura més. Potser havia trigat tant a venir al dispensari precisament perquè intentava convèncer-se a si mateixa que encara podia fer un esforç més i acollir el sisè.

La noia llatinoamericana no es trobava en la disjuntiva d’un avortament, però semblava tenir una vulnerabilitat molt gran davant del seu company o davant dels barons en general. No és un cas aïllat. La teòloga alemanya Dorothee Sölle va denunciar ja fa anys que la major permissivitat de les lleis d’avortament va unida a una major explotació de les dones en les cultures on està mal vist que el criteri d’una dona prevalgui sobre el d’un baró, especialment en el si de la família.

Les excepcions a la moral

Entre el món dels principis i el món de la realitat hi ha una distància. Jesús ho sabia. Per això va dir allò de ‘el dissabte està fet per a l’home i no l’home per al dissabte’ (Marc 2,27). Això no vol dir que els principis deixin de ser-ho o que siguin relatius. El respecte per la vida humana com a do de Déu immanipulable té excepcions en la tradició catòlica que no l’afebleixen com a principi. Per exemple, la guerra justa. Els criteris de la guerra justa condonen en la pràctica accions clarament dirigides a acabar amb la vida de persones humanes innocents. ¿Considera la moral catòlica de la guerra justa que la vida dels soldats allistats obligatòriament a l’exèrcit enemic pels seus governs (que potser són dictadures) queda exempta del manament de ‘No mataràs’? ¿I la vida de les víctimes colaterals que engendra tota guerra (darrerament en proporcions inaudites)?

La resposta sembla ser que les vides innocents perdudes en una guerra són justificables només quan la previsió és que no defensar-se tindria com a conseqüència la pèrdua de moltes més vides que no pas defensar-se, però, ¿què dir en cas d’esclavatge? ¿Què diu la moral catòlica davant del cas (menys teòric del que sembla) que un nou Hitler prometés respectar la vida dels pobles vençuts si no oferien resistència a la invasió? ¿Seria en aquest cas moralment justificable la guerra en defensa pròpia? Si la resposta és sí, ¿on queda aleshores el principi inviolable del respecte a la vida de l’altre? Si la resposta és no, ¿condona la moral catòlica l’acceptació de situacions degradants per tal de preservar la vida?

Reflexionar sobre els implícits morals de la teoria catòlica de la guerra justa pot ajudar a evitar en el cas de l’avortament el fariseisme d’invocar de forma rígida el respecte a la vida com si aquest no tingués excepcions en la tradició moral catòlica. “Carreguen als altres fardells pesats a les espatlles i ells no els volen moure ni amb el dit” (Mateu 23,4).

L’any 1992 vaig arribar als EEUU i vaig quedar escandalitzada del grau de violència expressat per alguns dels qui es manifestaven a favor de la vida i en contra de l’avortament. Al carrer havia vist manifestants amb pancartes de fetus avortats plens de sang que cridaven que estimaven la vida i insultaven plens d’odi els qui no pensaven com ells. De vegades els manifestants exercien la violència física contra les dones que volien avortar i es va arribar a assassinar a trets en el seu cotxe un ginecòleg que practicava avortaments i el seu acompanyant. Vaig tornar a Catalunya convençuda que aquestes manifestacions eren un fenomen peculiar de la cultura dels Estats Units, sense sospitar que uns quants anys més tard es poguessin produir fenòmens semblants també al nostre país. Sóc conscient que tant als EEUU com aquí, els qui es manifesten amb violència o es tanquen en banda són una minoria i dono gràcies a Déu per això. El debat sobre l’avortament és complex. Les persones que voldrien que l’avortament no fos legal tendeixen a expressar pors, emocions i reaccions viscerals molt intenses, que en part són una exasperació justificada davant del relativisme moral centrat en el propi melic de les nostres societats fins ara tan benestants i alhora tan insatisfetes. Per part de les persones que defensen la legalitat vigent o voldrien fins i tot ampliar-ne els supòsits, les reaccions de vegades són també enceses i basades en conviccions profundes, però habitualment més aviat cauen en la superficialitat de qui intenta viure evitant plantejar-se preguntes incòmodes sobre el bé i el mal.

Les mares

Déu ha posat la vida del fetus mentre no és viable a les mans de la seva mare (a les entranyes de la seva mare) i ha vinculat la vida biològica d’aquest a la vida espiritual d’ella. Nosaltres farem bé de respectar aquesta vinculació primària. Mentre el fetus no pot sobreviure independentment de la mare, li correspon a aquesta la responsabilitat moral de decidir sobre el seu futur, que és també el d’ella, ja que la mare no gesta el fill només biològicament, sinó també espiritualment, amb el seu amor, amb el seu desig que aquest visqui, amb l’alegria de portar-lo al món. Respectar la decisió de la mare és respectar la integritat de la seva consciència moral, fins i tot acceptant que objectivament es pugui equivocar.

El respecte a la consciència ha estat una adquisició lenta en la història de la humanitat. Durant molts segles les conversions religioses forçades sota amenaça de tortura o pena de mort han estat a l’ordre del dia. Encara hi ha persones avui que troben incoherent, per exemple, que l’Església catòlica celebri el dret a la llibertat religiosa que permet que milers de nens i nenes siguin educats en cosmovisions obertament contràries a la fe cristiana. En ple Concili Vaticà II molts bisbes de bona voluntat van trobar absolutament forassenyada la proposta que l’Església catòlica promogués el dret a la llibertat religiosa en els països on era majoritària, com per exemple, Espanya.

Considerar que la voluntat de la mare quan decideix avortar el fill que sense ella no pot sobreviure ha de ser respectada i no pot ser penalitzada, no significa que a la societat o a l’Església no hi hagi d’haver debat sobre aquest tema. ¿Com es pot evitar l’avortament? ¿Com es pot acompanyar de la millor manera possible la dona que avorta sense paternalismes fora de lloc, però també sense minimitzar el dolor o la lluita interior en els casos en què aquesta es produeix? Aquest debat és fonamental i s’ha de produir en àmbits tan allunyats com es pugui de la crispació i la violència. A la societat hem de debatre fins a quin punt els condicionants socioeconòmics que poden conduir a un avortament (cas de la noia afroamericana) són problemes estructurals i ens correspon crear les condicions per a què això no passi; a la societat en el seu conjunt, hem de debatre també a fons els condicionants psicosocials que poden conduir a un avortament (cas potencial de la noia llatinoamericana) i hem d’educar les noves generacions per tal que les relacions entre dones i barons siguin màximament respectuoses i lliures. Els cristians hem de participar en el debat públic des de la concepció del bé comú que ens és pròpia i des dels pressupòsits de la nostra antropologia teològica. A diferència d’altres antropologies contemporànies, l’antropologia teològica cristiana no fonamenta la dignitat de la persona en una llibertat indeterminada que és fi en si mateixa, sinó en una llibertat indissociable de l’amor. Als cristians ens correspon anunciar el respecte a la vida com a do de Déu i ens correspon, sobretot, predicar amb l’exemple el principi d’esperança associat a la fe: la convicció profunda que la força de l’amor és superior a tota violència i que no hi ha cap circumstància que justifiqui la desesperació.

A l’Església ens ha costat molt acceptar que la nostra missió evangelitzadora no es pot dur a terme sense el respecte a la llibertat de consciència. A causa de l’íntima vinculació de la mare al fill mentre aquest no és viable fora d’ella, la decisió d’avortar és indissociable de l’autodeterminació de la mare, de la seva llibertat personal. Aquesta vinculació única entre dues vides fa que no es pugui salvar el fill en contra de la voluntat de la mare sense violar la llibertat personal de la mare. Aquí rau des del punt de vista teòric el punt neuràlgic de la discussió sobre l’avortament: ¿quin valor ens cal donar a la llibertat personal de la mare? Des del punt de vista pràctic no ens podem limitar a defensar el dret d’autodeterminació de la mare perquè sota aquest dret teòric poden proliferar les pitjors submissions i servituds. Cal baixar a la realitat, que és complexa. És allà on ens espera Jesús.

valencianisme socialcristià

2009-06-16T17:20:00.003+02:00

Vicent Diego o el valencianisme socialcristià

L´any 1996 la revista Saó retia homenatge a Joaquim Maldonado Almenar. El sopar fou ben concorregut i hi havia una notable presència dels històrics del partit democratacristià que presidí don Joaquim, la Unió Democràtica del País Valencià. En el sopar vaig tindre de companya de taula a Conxa Romero, la dona de Vicent Diego. En un determinat moment de la conversa em va dir: «Mira Agustí, a tots estos —assenyalant-me els companys de taula— els va fer hòmens mossén Alba.» Conxa evocava l´adolescència i joventut d´uns xavals de l´Horta de València inquiets pel pervindre de la seua societat. Vicent Diego n´era un d´ells. De la mà del rector de Massanassa, Josep Alba (1913-1998), consiliari de la Joventut Agrícola i Rural Catòlica, Vicent Diego —en companyia de molts altres jóvens, com Josep Garibo, Pepe Ferrís, Vicent Ruiz o Josep Maria Soriano— s´educà en la dinàmica del «veure, jutjar, actuar», que instaurà a principis del segle XX el capellà belga Joseph Cardijn (1882-1967), fundador de la Joventut Obrera Cristiana. Es tractava d´una metodologia senzilla, que partia del coneixement de la pròpia societat per a transformar-la des de l´Evangeli en una societat més justa. I en eixa fase prèvia de veure, de conéixer la pròpia societat, es desprenia la necessitat de ser lleial a la pròpia llengua, el valencià. Naixien al compromís social alhora que al compromís de fidelitat nacional cap al poble valencià.
Bona part d´eixos jóvens de la JARC assumiren compromisos polítics, principalment en la UDPV que fundà Vicent Miquel a mitjan dècada dels seixanta. I molts d´ells —com Vicent Diego, Antoni Ferrer, Josep Maria Soriano o Paco Pons— també s´iniciaren en el cooperativisme. La visita que realitzaren a Mondragón l´estiu de 1970 fou per a ells impactant. La conversa amb l´ànima d´eixa singular experiència cooperativa, el capellà nacionalista José María Arizmendi (1915-1976) —a hores d´ara en procés de canonització—, ben prompte donà els seus fruits entre els valencians: Consum, la Florida, Covipo, Caixa Popular... Vicent Diego, que havia estudiat magisteri com Conxa, la seua dona, canvià el clarió pel cooperativisme d´habitatges. Encetà així una trajectòria vital de més de quaranta anys —des de Covipo a Coservi— que l´ha conduït a presidir Fecovi i la Secció de Cooperatives del Comité Europeu de Coordinació de l´Habitatge Social i que l´ha fet mereixedor enguany del Premi Pepe Miquel del Cooperativisme valencià.
Vicent Diego pertany a una generació excepcional que propicià un floriment extraordinari del cooperativisme fora del tradicional àmbit agrari. Una generació nascuda al recer dels moviments apostòlics de l´Església i per als quals conceptes com prosperitat econòmica, autogestió o reinversió de beneficis en el propi medi, no eren pura ideologia, sinó experiència viscuda en primera persona i en comunitat. El dia que mossén Alba convocà a uns xicons a una reunió en la seua parròquia s´encetava una de les històries més fructíferes per al nostre país: la creació de riquesa compartida, la democratització de la gestió empresarial i l´assumpció inequívoca de la valencianitat pel modern cooperativisme.
Des del valencianisme socialcristià, el reconeixement de l´amic Vicent Diego ens congratula. Però, lluny del cofoisme col·lectiu, ens convida a fer-nos algunes preguntes: ¿On es troba aquell dinamisme social dels moviments apostòlics de l´Església? ¿Per què no iniciar el procés de canonització de mossén Alba, com ha fet la diòcesi de Guipúscoa amb Arizmendi? ¿Hi ha un relleu generacional en el cooperativisme a l´alçada de tots estos precursors? ¿El nacionalisme polític és conscient de les aportacions del valencianisme d´inspiració cristiana? El futur ens exigix que donem resposta a estos interrogants. Vicent Diego ens ajudarà, sens dubte, amb el seu cabal d´experiència. ¡Felicitats, Vicent!
Unió Democràtica del Poble Valencià

Agustí Colomer

Carta a En Carles Osoro

2009-05-29T17:56:00.002+02:00

En Carles Osoro, Arquebisbe de València
C/ del Palau, 2
València

Reverendíssim Pare en Crist:

Aplegats per a celebrar la santísima Eucaristia en commemoració del nostre Pare sant Felip Neri, nosaltres, Germans i Germanes de l’Oratori Parvo de València, membres del Centre Pare Tosca, amics de l’Oratori i devots del sant de l’alegria, donem gràcies a Déu, particularment, per la vostra elecció per a la Seu de València, i també per la proximitat que des del començament del vostre pontificat heu mostrat cap als fidels cristians i cap als costums i personalitat del poble valencià.

Vos oferim la nostra cordial i lleial disposició a secundar el servici episcopal que el Senyor vos ha encomanat en l’Església de València, seguint l’exemple insigne dels nostres Pares i Germans de la Congregació de l’Oratori, des de la seua fundació en 1645.

Laus Deo!

València, oratori de la Mare de Déu de la Llum i Sant Felip Neri,
26 de maig del 2009.

Festes de Sant Felip Neri

2009-05-23T11:44:00.004+02:00

Punxa en aquesta imatge.

Oh, Senyor

2009-05-14T19:46:00.006+02:00

(My sweet Lord)

punxa ací per a escoltar la cançó

El meu Senyor, oh Senyor, oh Senyor, Senyor,

jo vull conèixer-te,

deixa'm aprendre de Tu,

deixa'm saber, Senyor, el camí entre Tu i jo.

Oh Senyor, oh Senyor, oh Senyor, Senyor,

sé el que em van contar

o el que vaig llegir de Tu,

només això sé, Senyor, del camí entre Tu i jo.

Senyor, oh Senyor, Senyor,

convida'm a seguir-te,

que vull trobar-te,

avui vull escoltar la teua veu,

vine i ensenya'm, Senyor, el camí entre Tu i jo.

El meu Senyor, oh Senyor, oh Senyor,

vull que m'enllumenes,

vull aconseguir la teua llum,

vull conèixer, Senyor, el camí entre Tu i jo.

Oh Senyor, oh Senyor, Senyor।

El meu Senyor, oh Senyor, oh Senyor, oh Senyor,

vull trobar-te,

vull que m'enllumenes,

Oh Senyor, oh Senyor...

George Harrison

Maria de Natzaret: dona o arquetip?"

2009-05-14T08:10:00.002+02:00

Audio de la xarrada de Sefa Amell

Si punxeu aquí, podreu escoltar (en format mp3) la xarrada que, sota el títol de "Maria de Natzaret: dona o arquetip?", Sefa Amell va donar el passat 5 de maig en la Universitat de València.

Concert de sant Felip Neri

2009-05-13T23:19:00.003+02:00

PROGRAMA

I Part

Festa en la caleta……………..........J. Texidor
La llegenda del petó………………...Soutulloy Vert
Homenatge a Mèxic………………..C. Cerveró
Tema de pel·lícula…………………...Anónim

II Part

Boleros I…………………………...J. Molina
Boleros II…………………………..J. Molina
Estudiantines…………………...J. Molina
València……………………………J. Padilla

Director: Ramón Sorlí Mora

Vine

2009-05-13T23:04:00.002+02:00

Estás convidat

2009-05-13T21:39:00.002+02:00

CELEBRACIONS PASQUALS

2009-04-08T23:30:00.000+02:00

CELEBRACIONS PASQUALS EN L'ORATORI 2009

DIJOUS SANT 9 d’abril

22:30 Lectura del Testament del Senyor i despullament de l'Altar

DIVENDRES SANT 10 d’abril

10:30 Adoració de la Creu

17:00 Lectura de la Passió del Senyor i ritu de la Indulgència

DISSABTE SANT 11 d’abril

12:00 Ofici de tenebres

DIUMENGE DE RESURRECCIÓ 12 d’abril

21:00 del dissabte Vetla pasqual i sopar de germanor

Oratori de la Mare de Déu de la Llum i Sant Felip Neri

Pl. de Sant Felip Neri 11, baix – València

APLEC DE JÓVENS A LA MUNTANYA DE MONTSERRAT

2009-04-08T23:05:00.001+02:00

APLEC DE JÓVENS A LA MUNTANYA DE MONTSERRAT

2009 Març 26

by valenciansamontserrat

14 al 17 d’abril de 2009

A partir del 1993, l’Oratori de Sant Felip Neri a València ha vingut organitzant estades de tres dies a la Muntanya de Montserrat, dirigides principalment a jóvens valencians. Sense un pla prefixat, al llarg dels anys s’ha vingut desenvolupant una experiència compartida que ha esdevingut profitosa per als participants.

Esta experiència recolza sobre un trípode:

Primerament, la Muntanya. En efecte, Montserrat, la “muntanya serrada” constituïx una de les formacions geològiques més impressionants de la natura. Ha inspirat literats com Thomas Mann (La muntanya màgica) o Goethe (“enlloc no trobarà l’home la felicitat i la pau, sinó en el seu propi Montserrat”).

En segon lloc, el Monestir. Els “monjos negres” o benedictins, que seguixen la Regla de sant Benet, estan a la Muntanya des de fa quasi mil anys. Coetanis amb la fundació de Catalunya i lligats al seu poble, servixen el santuari de la Mare de Déu de Montserrat i acullen els hostes i pelegrins, formant una comunitat de pregària i de treball.

Finalment, el nostre grup, que esdevé, en el marc d’estos tres dies, una “paràbola de comunitat”, és a dir, del conviure fraternalment i del compartir allò que ens fa humans: la nostra condició de “pelegrins” i alhora el nostre desig de festa i de felicitat; i això, escoltant la Muntanya, escoltant el testimoni dels monjos, escoltant-nos els uns als altres

Es tracta, en definitiva, de fer-nos un poc més conscients d’estes tres dimensions, còsmica, espiritual i comunitària, que ens configuren a nosaltres mateixos i ens fan ser el que som…

PROGRAMA

Dia 14: Viatge fins a Montserrat i instal·lació a les cel·les. Presentació.

Dia 15: Visita al Monestir. Xerrada amb els monjos. Celebració de l’Eucaristia a la Basílica.

Dia 16: Visita a la Muntanya. Pujada a peu al cim de Sant Jeroni.

Dia 17: Visita a Barcelona. Tornada a València.

Termini d’inscripcions: Fins al 3 d’abril

Inscripcions: marcoantoniocruzlopez@gmail.com

Coordinació: august.monzon@uv.es

Contacte: l’Administració del blog

Preu aproximat: (Tren a Barcelona anada i tornada + tren i aeri a Montserrat + allotjament + menjar) 200 euros

ORGANITZA: Oratori de Sant Felip Neri, València. (Plaça de Sant Felip Neri, 11 baix - Algirós - Metro Amistat)

Sant Vicent màrtir, Obama i nosaltres

2009-04-08T22:45:00.001+02:00

Sant Vicent màrtir, Obama i nosaltres

August Monzon i Arazo*

El passat dia 22 de gener celebràvem la festivitat anual de sant Vicent, un dels grans màrtirs de la fe cristiana, que morí a València en la persecució de Dioclecià, l'any 304, després d'haver patit terribles tortures. Per això, el tenim per patró de la nostra ciutat i alhora el venerem com a patró dels torturats —de qualsevol creença i per qualsevol causa. Precisament eixe mateix dia Barack Obama signava els seus primers decrets com a President dels EUA, en virtut dels quals ordena el tancament de la presó de Guantánamo i prohibix de forma absoluta qualsevol mètode de tortura, apel·lant a la noció de dignitat humana i als principis morals llegats pels Pares fundadors.

Feliç coincidència! Però seria il·lusori pensar que per això la xàquia de la tortura desapareixerà en poc de temps. Les ONGs-DH (pro drets humans), entre les quals figuren Amnistia Internacional, l'Acció dels Cristians per l'Abolició de la Tortura (ACAT), Behatokia (Observatori Basc de Drets Humans) i altres quaranta-dos entitats que a l'Estat espanyol s'agrupen en la Coordinadora per la Prevenció de la Tortura, ens fan conscients que la tortura continua existint a la major part del món, malgrat estar prohibida en la Declaració Universal de Drets Humans (1948), el Conveni Europeu de Drets Humans (1950) i el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics (1966), així com també en la vigent Constitució espanyola (1978).

Espanya, a més, ha ratificat la Convenció contra la Tortura de les Nacions Unides de 1984 i, recentment, el Protocol Facultatiu per a la Prevenció de la Tortura. Tanmateix, els informes de les ONGs-DH i els dels organismes internacionals competents —Comité de Drets Humans, Comité contra la Tortura i Relator sobre la Tortura, en l’àmbit de les Nacions Unides, i Comité per a la Prevenció de la Tortura, en l’àmbit del Consell d’Europa— han sigut, invariablement, molt crítics amb l’Estat Espanyol. Però la naturalesa intrísecament cruel i degradant de la tortura, la seua il·legalitat i la connexió que té sovint amb la lluita antiterrorista la convertixen en tema tabú, de manera que, llevat d’escasses excepcions, ni partits ni institucions públiques, ni tampoc intel·lectuals, juristes o autoritats religioses (!) —amb prou faena alguns mitjans de comunicació—, no gosen encarar-se al tema ni parlar-ne. Es diria que s’hi teixix una verdadera “conspiració de silenci”.

El passat mes d’octubre el Comité de Drets Humans de les Nacions Unides publicava les seues observacions referides a Espanya, després del preceptiu examen que cada Estat ha de passar cada sis anys, i hi formulava catorze “motius de preocupació”, amb les recomancions corresponents. D’entre estes n’hi ha quatre que es referixen a la tortura i a la política antiterrorista: 1) davant la persistència de denúncies per tortura, l’Estat espanyol ha d’establir, urgentment, un mecanisme de prevenció, en els termes recomanats pels òrgans i experts internacionals; 2) cal derogar el règim d’incomunicació establit per la legislació antiterrorista i fer possible la gravació audiovisual dels interrogatoris i la presència en ells, des del principi, d’un metge i d’un advocat de confiança; 3) la llei ha de definir de manera restrictiva el concepte de terrorisme i modificar així la tipificació de Codi Penal, que té un abast “potencialment excessiu”; 4) l’acció contra el terrorisme no pot restringir de manera injustificada la llibertat d’expressió ni el dret d’associació.

Aquest informe, tan contundent, i tan alarmant, ha sigut pràcticament silenciat, per tant, resta desconegut per a l’opinió pública... Fa tres setmanes, el Govern espanyol ha presentat la seua resposta, segons la qual l’informe del Comité “no se corresponde con la realidad” i “recoge ampliamente opiniones distorsionadas” —es tracta de la reacció habitual enfront d’esta mena de crítiques. Però no pren en consideració la major part de les observacions plantejades.

Per desgràcia, la tortura constituïx un greu problema a Espanya. Malgrat la propaganda oficial, no estem simplement davant “consignas de ETA”. Dins i fora del País Basc, se n’han comptabilitzat més de tres-cents testimonis creïbles, entre els anys 2000 i 2008 (vegeu l’informe La sal en la herida, d’Amnistia Internacional, amb dades referides al 2007). Entre estos, voldria destacar el del sacerdot jesuïta Txema Auzmendi, a qui es va aplicar, com als seus companys del diari en euskera Egunkaria, el règim d’incomunicació: un veritable infern, inclús si no va acompanyat de tortures o maltractaments físics. L’Estat espanyol és, de fet, un dels pocs condemnats pel Tribunal Europeu de Drets Humans, el 2004, per falta de resposta en un cas de tortures. I té el trist honor de ser el quart Estat del món amb més condemnes per violació del Pacte de Drets Civils i Polítics.

Per tal de revertir esta situació, el Govern de Madrid ha presentat, en el 60é aniversari de la Declaració Universal de 1948, un “Plan Nacional de Derechos Humanos” que vol millorar la política estatal i internacional en esta matèria. Dissortadament, s’ha elaborat sense consultar a penes amb les ONGs-DH i en molts aspectes, la tortura entre altres, resulta pobre i inconcret. És una pena, perquè, quan s’implementen les mesures de garantia adients, les denúncies cessen completament —com ha passat amb la gravació dels interrogatoris en les dependències de l’Ertzantza des del 2005. Un problema connex el trobem en l’activisme judicial dels magistrats de l’Audiència Nacional, que pareixen més preocupats per secundar la labor policial i les estratègies polítiques que no per garantir els drets de tots els ciutadans, finalitat bàsica dels Estats constitucionals.

És possible que l’erradicació completa de la tortura a què Obama s’ha compromés, comporte, a curt termini, una menor eficàcia de la lluita antiterrorista, però sens dubte contribuirà a la desligitimació del terrorisme mateix. Pel que fa a nosaltres, si ETA seguix sent una xacra per al moviment nacionalista basc, la tortura és igualment una xacra per a l’Estat espanyol —una mena de GAL “de baixa intensitat”. Tant una com l’altra han de desaparéixer definitivament.

L’Hagiotoponimia de sant Vicent màrtir, recentment publicada a València per Santiago Ferrer, ens informa que hi ha quasi setanta parròquies i llocs d’Euskal Herria que tenen com a titular el nostre patró. Contemplem les magnífiques esglésies vicentines de Vitòria, Sant Sebastià, Bilbao... I esperem el dia no llunyà en què, superats el terror i la repressió, el sant diaca siga celebrat arreu amb autenticitat: en verdadera pau i fraternitat.

—————————————————————
Sacerdot i professor de la Universitat de València.

Publicat al diari "Levante - EMV" (31-I-2009)
i a la revista "Cresol" (núm. 86 [febrer 2009], pp. 54-55)

NASCUTS DE LA PARAULA

2009-04-08T22:39:00.002+02:00

NASCUTS DE LA PARAULA

Estimeu-vos els uns als altres intensament i amb un cor net, ja que heu estat engendrats de nou (...) de la paraula de Déu viva i eterna: (...) l’Evangeli que vos ha estat anunciat.
(1Pe 1, 22-25)

Fa un any es va fer públic, en nom de les entitats interconfessionals a les quals pertanyem, el missatge Pelegrins de Jesús a Europa, que volia contribuir a la recepció de la III Assemblea Ecumènica Europea, clausurada a Sibiu (Romania) el 8 de setembre del 2007. Dins de l’apartat 2 (“Espiritualitat”) el missatge diu: “Volem remarcar la centralitat de la Paraula de Déu com a fonament comú d’una espiritualitat plural. En totes les comunitats cristianes s’ha de fomentar la lectura i l’estudi rigorós de la Bíblia, que duga a una comprensió de les Escriptures no evasiva ni acrítica, sinó alhora profunda i encarnada.” (n. 3).

Precisament, estem commemorant el segon mil·lenni del naixement de l’apòstol Pau, efemèride de ressonàncies eminentment bíbliques i ecumèniques, així com el 40é aniversari dels Acords entre les Societats Bíbliques Unides i l’Església catòlica romana —que acaba de celebrar un Sínode sobre la Paraula de Déu— a propòsit de les traduccions interconfessionals de la Bíblia.

És per això que el passat 17 de gener va tenir lloc al convent de Santa Clara de València, amb motiu de la Ruta de Sant Vicent —pelegrinatge ecumènic que rememora el martiri del sant diaca—, una pregària interconfessional amb el títol Nascuts de la Paraula. La celebració —que comptà amb l’assistència de fidels catolicorromans, ortodoxos, anglicans i evangèlics de tradició reformada, baptista i pentecostal— es va iniciar amb l’entronització de la Bíblia Valenciana Interconfessional (BVI, 1996), ressò de la rica tradició bíblica de les nostres terres, i de la recentment publicada Biblia. Traducción Interconfesional (BTI, 2008), fruit de més de trenta anys de treball conjunt entre biblistes protestants i catòlics. La predicació estigué a càrrec del Rvd. Josep Lluís Andavert, Director general de la Societat Bíblica d’Espanya.

En l’escaiença del Dia de la Bíblia i del Dia de la Dona, oferim a les germanes i germans de totes les comunitats cristianes, i als hòmens i dones de bona voluntat, les següents reflexions.

I. Bíblia i moviment ecumènic

[1] En el marc del moviment ecumènic, les traduccions interconfessionals de la Bíblia constituïxen un fet de primera importància. En donem gràcies a Déu i recomanem la lectura personal i l’ús comunitari d’estes versions.

[2] Constatem, així mateix, que algunes Esglésies compartixen els leccionaris litúrgics i que ací i allà sorgixen iniciatives per a compartir també la predicació o els tallers bíblics per a l’estudi de l’Escriptura. Es tracta de camins nous i esperançadors: ja que la Paraula de Déu, que existia al principi (Jn 1, 1), es dirigix per igual a totes les comunitats (cf. Ap 2-3), cal, primer que res, escoltar-la, i esforçar-se per respondre-hi, de manera conjunta.

[3] Subsistixen divergències notables entre les diverses confessions a propòsit de la relació entre les Escriptures, la Tradició i el magisteri de l’autoritat eclesiàstica. Però la Bíblia continua sent el gran camí, la via santa (cf. Is 35, 8), cap a la comunió plena i la celebració comuna dels sagraments. I cal recordar que totes i cada una de les Esglésies han de convertir-se contínuament a la Paraula de Déu (Ecclesia sub Verbo Dei, deia Martí Luter expressant la convicció comuna).

[4] La Paraula de Déu, viva i eficaç (He 4, 12) ja en la creació del món (Gn 1-2), ens recrea en la fe amb vista a una existència viscuda en l’amor fratern (1Pe 1, 22-25). La comunitat cristiana constituïx l’espai on és possible viure eixa experiència divinohumana; com escriu sant Agustí, “els apòstols predicaren la Paraula de la veritat i engendraren les Esglésies”.

[5] En cada Església de Déu, l’amor verdader i la unió en la diversitat que este implica esdevenen una imatge —humil però eloqüent— de la Trinitat: aquest signe fa possible “que el món crega” en la persona i la causa de Jesús (Jn 17, 21).

[6] Per tot això, el moviment ecumènic no pot reduir-se a un simple “ecumenisme diplomàtic”, preocupat per les bones relacions interconfessionals, ni tampoc a un “ecumenisme de calendari”, limitat a determinades setmanes o dies de l’any, ans està arrelat en la Paraula de Déu: respon al sentit més profund de l’Església i és una exigència de la seua mateixa naturalesa.

[7] L’ecumenisme cristià està fet de respecte, diàleg i reconciliació, de paciència i tolerància recíproca; com escriu sant Cebrià, “no és possible mantenir ni la unitat ni la pau, si els germans no fomenten la tolerància mútua i si no custodien, per mitjà de la paciència, el llaç de la concòrdia” (cf. Ef 4, 2-3).

II. La Bíblia com a Paraula de Déu

[1] Els cristians confessem Jesús de Natzaret com a Paraula de Déu encarnada, “consubstancial amb el Pare segons la divinitat i consubstancial amb nosaltres segons la humanitat” (IV Concili ecumènic). Per tant, ell és el centre i el fi de les Escriptures, l’únic capaç d’explicar-les i de dir-ne el sentit autèntic (cf. Lc 24, 27.44-45).

[2] Creiem també que tota la Bíblia ha sigut inspirada per l’Esperit de Déu (cf. 2Tm 3, 16), el qual, com a Defensor dels seguidors de Jesús, va recordant a les comunitats les seues paraules i les guia així cap a la veritat sencera (Jn 14-16).

[3] El mateix Esperit Sant que va convertir la Paraula en Llibre, posant-la per escrit en la Bíblia, transforma ara el Llibre en Paraula viva per als cristians. Per això, la proclamació pública i la lectura privada de les Escriptures han de ser font de vida i plenitud per als qui les escolten o les lligen, segons allò de sant Pau: “la lletra mata, però l’Esperit dóna vida” (2Co 3, 6), i encara: “on hi ha l’Esperit del Senyor, allí hi ha la llibertat” (2Co 3, 17).

[4] Així, tota la Bíblia ha de ser entesa en clau d’alliberament integral de l’ésser humà: este és el projecte de Déu i el contingut del seu regnat, inaugurat per Jesús (cf. Mc 1, 15). Ens cal dir no, per tant, a una lectura desencarnada i espiritualista, merament interior i individual. L’Escriptura no es pot comprendre de manera atemporal, sinó precisament a la llum dels signes dels temps (cf. Mt 16, 3) dins del procés de la història, a través de la qual la imatge de Déu en nosaltres ha d’arribar a ser semblança de Jesús (cf. Gn 1, 26; Jn 19, 5).

[5] Som conscients així mateix que la Bíblia és, també, font de cultura i de civilització. Especialment als països de tradició cristiana, ha inspirat en gran mesura la cultura popular i el pensament més elevat, les llengües nacionals, la literatura i l’art, el dret i la política… A hores d’ara, és patrimoni universal: ni tan sols les Esglésies tenen dret a monopolitzar-la. Per això, demanem que siga objecte de coneixement i d’estudi, com a fet cultural, en els sistemes públics d’ensenyament.

III. La Bíblia en la vida dels cristians

[1] Un dels signes majors en la història contemporània de les Esglésies és la difusió massiva de la Bíblia, especialment entre els catòlics romans, els quals no hi havien tingut accés directe durant segles. Els moviments bíblic, litúrgic i ecumènic varen convergir en el Concili Vaticà II, del qual cal remarcar la constitució Dei Verbum (1965) sobre la Revelació. Es multiplicaren aleshores les versions de les Escriptures —preparades quasi sempre en col·laboració amb els altres cristians—, i tant la teologia com el magisteri eclesiàstic, la pastoral, l’espiritualitat i —particularment— la celebració de la litúrgia, reberen una empremta bíblica important.

[2] Més de quaranta anys després, però, constatem una preocupant manca de familiaritat i de coneixement de les Escriptures en molts fidels. Per a ells, queda encara lluny l’experiència de Jeremies: “Quan m’arribava la vostra paraula, jo la devorava: ella ha sigut el goig i l’alegria del meu cor” (Jr 15, 16). Tampoc en la predicació i en la catequesi la Bíblia desplega tota la seua virtualitat. I tanmateix, la frase lapidària de sant Jeroni continua sent inapel·lable: “Ignorar les Escriptures és ignorar el Crist”.

[3] El món protestant ha transmés als altres cristians la seua veneració i amor per la Bíblia i un zel exemplar per donar-la a conéixer en tots els ambients, pobles i llengües (cf. Ac 2; Rm 10, 14-15; 2Te 3, 1). Tots els cristians hem de reconéixer amb acció de gràcies la benemèrita tasca portada a terme per les Societats Bíbliques Unides, entitat hui plenament interconfessional.

[4] Els problemes més greus sorgixen quen es fa una lectura fonamentalista de l’Escriptura, que du fatalment a l’immobilisme i al sectarisme. Heus-ne ací alguns, que han comportat efectes desastrosos en la vida de les persones i dels pobles:

1)Discriminació de la dona, basada en el context patriarcal de l’Antic Testament, però oblidant els textos que mostren el “rostre matern” de Déu, el paper de les figures femenines en la història de la salvació i, sobretot, la praxi “subversiva” —igualitarista i alliberadora— de Jesús.

2)Antijudaisme: el refús contra el “poble deïcida” —una idea inimaginable per a Jesús i els apòstols—, que va fer possible l’odi i la persecució dels jueus en les societats cristianes durant segles i va fornir la base per a l’antisemitisme i l’Holocaust del nacionalsocialisme, recolza sobre una interpretació errònia del Nou Testament.

3)Justificació de l’opressió econòmica i política, que respon als interessos de les classes dominants, emmascarats per l’apel·lació a conceptes bíblics incorrectament interpretats, com “regne del cel”, “món”, “salvació”, “creu”, etc., mentres s’ignoren el sentit alliberador de l’Èxode, el missatge de justícia dels profetes i l’Evangeli de Jesús, bona nova per als pobres i crític envers tots els poders.

S’hi podria afegir una llarga llista de situacions o actituds inadmissibles que s’han justificat acudint a lectures abusives de la Bíblia: pràctica de la tortura i negació dels drets humans en general; discriminacions racials i religioses; recel envers la raó i la ciència, la sexualitat i fins la felicitat temporal; homofòbia; bel·licisme i colonialisme; destrucció ecològica…

[5] Per a afrontar els dèficits mencionats, convidem tots els cristians a la lectura diària de la Bíblia (cf. Dt 32, 2; Is 55, 10-11), a la qual cal iniciar en la catequesi. Esta lectura ha de ser:

1)Íntegra: tant del Nou Testament com del Tenak o Antic Testament, el qual manté el seu valor propi dins la Bíblia cristiana.

2)Integral, és a dir, no parcial o reduccionista: una sola perspectiva —ja siga doctrinal, moral, existencial, social, de gènere, etc.— no esgota la riquesa de significats del text bíblic.

3)Rigorosa: el “sentit literal” o primari de l’Escriptura s’ha de copsar tenint en compte el gènere literari de cada text, així com les altres aportacions dels mètodes historicocrítics.

4)Eclesial: fa referència al “sentit espiritual”, o connexió dels textos bíblics amb l’obra salvadora de Jesús i la vida cristiana; ací les ensenyances dels Pares i les decisions dels concilis de l’Església indivisa posseïxen un valor decisiu.

5)Orant: en el diàleg entre Déu i l’home, la pregària és la resposta a la Paraula; concretament, segons el mètode de l’escola de la Paraula o lectio divina, a la lectura de la Bíblia seguix la meditació, la qual deixa pas a l’oració i esta, finalment, porta a la contemplació o fruïció espiritual (lectio – meditatio – oratio – contemplatio).

6)Compartida: en tant que resulte possible, la Paraula assimilada personalment per cada u, és comunicada als germans en un intercanvi mutu, amb docilitat a l’Esperit Sant (conversa espiritual o collatio).

7)Compromesa: finalment, la Paraula així compartida esdevé acció, vida, compromís pel regnat de Déu i la seua justícia (cf. Mt 6, 33); els cristians de totes les Esglésies trobem ací una crida peremptòria al treball conjunt.

IV. La Bíblia en el culte de les Esglésies

[1] La Bíblia és el Llibre comunitari per excel·lència, destinat a ser proclamat en l’assemblea del poble (ekklesia). I el culte mateix és la Paraula en acció, que s’actualiza en una comunitat concreta i en un moment determinat.

[2] En el culte comunitari, doncs, la Paraula assolix la seua expressió més plena i el màxim grau d’efectivitat. Quan hi és proclamada —ço que va molt més enllà de la simple lectura d’uns textos—, Jesucrist es fa realment present per la força de l’Esperit Sant; ell mateix comenta les Escriptures (cf. Lc 4, 16-20) i anuncia la Bona Nova: la caritat del Pare (cf. 1Jn 4, 16).

[3] A través d’un llenguatge no merament informatiu o exhortatiu, sinó performatiu en sentit eminent, es realitza així, en l’assemblea reunida, un esdeveniment de gràcia i potència, obra del Déu Trinitat (cf. 2Co 13, 13; Jud 20-21). Esta potència salvífica és tan gran que la Paraula esdevé per als fidels “cos del Crist” (Orígenes), “verdader aliment i verdadera beguda” (sant Jeroni).

[4] La predicació, a la qual el poble té dret, testimonia la recepció de la Paraula en l’assemblea concreta. El cant no és pas un element ornamental del culte: expressa l’alegria per la presència del Senyor i fa pressentir el goig del Regne acomplit; juntament amb els salms i les altres formes de pregària constituïx la resposta de la comunitat a la Paraula divina (cf. Col 3, 16) i forma amb esta la celebració gojosa de l’Aliança.

* * *

Les cristianes i els cristians de totes les comunitats podem dir amb sant Pau, dos mil anys després: “No m’avergonyisc de l’evangeli, que és poder de Déu per a salvar tots els qui creuen.” (Rm 1, 16). I donem testimoni, amb acció de gràcies, que “la paraula de Déu no està encadenada!” (2Tm 2, 9). És esta mateixa Paraula la que ens ha fet nàixer a la vida de Jesús en les nostres comunitats, la mateixa que, a través del moviment ecumènic, espenta les Esglésies cap a la plenitud del Regne.

València, 8 de març de 2008

Dia de la Bíblia - Dia de la Dona

Signen aquesta carta, en nom de les entitats interconfessionals respectives:

Josep Samarra (Acció dels Cristians per l'Abolició de la Tortura - ACAT); María Teresa Soler (Amistat Judeo-Cristiana); Manolita Fuentes, Isabel Roura (Centre Ecumènic de Catalunya); Gerson Amat, August Monzon (Centre Ecumènic Interconfessional de València); María Salud Piera (Dones creients); María del Carmen Sarmiento, Hannah Williams (IEF - Amistat Ecumènica Internacional).

Lectura del llibre de Job

2009-04-08T22:20:00.002+02:00

abril 2009
14 M 9, 14-26
15 X 9, 27-35
16 J 10, 1-10
17 V 10, 11-22
18 S 11, 1-12
20 L 11, 13-20
21 M 12, 1-10
22 X 12, 11-25
23 J 13, 1-16
24 V 13, 17-28
25 S 14, 1-12
27 L 14, 13-22
28 M 15, 1-16
29 X 15, 17-35
30 J 16, 1-11

maig 2009

1 V 16, 12-22
2 S 17, 1-16
4 L 18, 1-10
5 M 18, 11-21
6 X 19, 1-12
7 J 19, 13-22
8 V 19, 23-29
9 S 20, 1-15
11 L 20, 16-29
12 M 21, 1-16
13 X 21, 17-34
14 J 22, 1-11
15 V 22, 12-20
16 S 22, 21-30
18 L 23, 1-17
19 M 24, 1-17
20 X 25, 1-6
21 J 26, 5-14; 1-4
22 V 27, 1-12
23 S 27, 13-23
25 L 28, 1-11
27 X 28, 12-28
28 J 29, 1-14
29 V 29, 15-25
30 S 30, 1-9

juny 2009

1 L 30, 10-23
2 M 30, 24-31
3 X 31, 1-12
4 J 31, 13-23
5 V 31, 24-30
6 S 31, 31-40

Laus + Deo!

El llibre de Job

2009-04-08T22:15:00.000+02:00

17

El llibre de Job

Introducció als Escrits

Después de la Llei (Torà) i els Profetes (Nabiim), trobem en la Bíblia la secció denominada “Escrits” (Ketubim), amb la qual es clouen les Escriptures segons el cànon hebreu (seguit pel judaisme i per les Esglésies de la Reforma).

S’hi inclouen un total de dotze títols, de carácter molt diferent: el Salteri o llibre dels salms, col·lecció de pregàries que estan a la base del culte jueu i cristià; Job i Proverbis, escrits literàriament heterogenis, però que compartixen la mateixa preocupació pel tema de la retribució; els “cinc rotllos” o Meguil·lot (Càntic dels Càntics, Rut, Lamentacions, Eclesiastés o Cohèlet i Ester), llegits en les festes jueues; Daniel, que pertany a la literatura apocalíptica més que a la profètica; i quatre llibres que sintetizen la història d’Israel des d’una perspectiva teològica (1r i 2n Cròniques, Esdres i Nehemies).

Pràcticament tots els Escrits provenen de l’època postexílica, quan les idees i plantejaments d’altres pobles i cultures penetraren amb força a Israel. De fet, estos llibres posseïxen generalment caràcter sapiencial: reflectixen un saber de caire pràctic, la saviesa o art de viure feliçment; alguns textos procedixen, inclús, de fonts egípcies o mesopotàmiques. La recerca humana de la veritat i del bé —l’”humanisme”, podríem dir-ne— és asumida així per la Revelació divina, que la il·lumina i perfecciona.

Els llibres de carácter més directament sapiencial (Proverbis, Càntic dels Càntics i Eclesiastés), han sigut atribuïts a Salomó, el rei savi per excel·lència. D’altra banda, els corrents sapiencials i apocalíptics influïxen decisivament en la configuració del món del Nou Testament, que per això cita molt sovint els Escrits.

Atesa la importancia dels salms en la pregària personal i litúrgica, esta Lectura bíblica diària va començar en novembre del 2004 amb el Salteri. Passem ara, per tant, al llibre de Job. (En Lc 24, 45 la paraula “Salms” engloba tota esta tercera part de la Bíblia).

Introducció al llibre de Job

Es tracta, fonamentalment, del diàleg entre u que patix de sobte, Job, i els seus amics, sobre el problema del mal en relació amb la justícia divina. No té carácter històric, sinó sapiencial.

Redactat en un hebreu molt influït per la llengua aramea, s’han trobat textos del mateix gènere a Sumèria, Babilònia i Egipte. Pertany , per tant, a una literatura més àmplia i de fet desconeix els temes bàsics de la fe bíblica, com l’elecció d’Israel o l’espera del Messies.

Es tracta d’un llibre verdaderament interpel·lador, per la seua profunditat i autenticitat. Presenta la realitat de l’innocent que patix, desmentit de la tesi tradicional segons la qual són els pecadors els qui sofrixen, mentres que els justs viuen bé. Job, encarant-se a Déu per a defendre la pròpia innocència, reivindica la dignitat de l’home i, assumint en silenci el misteri del seu patiment, reconeix la dignitat de Déu. La “paciència” i la ”impaciència” de Job s’alternen com l’anvers i el revers de la vida de l’home davant Déu...

“En el Crist, Déu s’ha fet Job” (Olivier Clément).

Les profecies d'Abdies, Joel i Jonàs

2009-03-05T09:54:00.001+01:00

Les profecies d'Abdies, Joel i Jonàs

Abdies

Els oracles d'Abdies —que significa "servent del Senyor"— conformen el més breu dels escrits profètics i de tot l'Antic Testament, redactat potser el s. V aC. Hi destaquen les malediccions contra Edom, poble que en diverses ocasions s'havia aprofitat de la ruïna de Jerusalem.

El seu esperit particularista i vindicatiu mostra una lectura primària de la justícia divina que serà superada pel Nou Testament —el qual no cita mai Abdies.

Joel

Este llibre, que dóna una gran importància al Temple i al sacerdoci, beu de diversos profetes anteriors a ell; probablement no arreplega una predicació oral, ans va ser escrit directament, entorn de l'any 400 aC, al regne de Judà. És ben notable la seua qualitat poètica.

El fil conductor és ací, com en altres profetes, el Dia de Jahvé. En els caps. 1-3 s'anuncia una invasió de llagostes amb efectes devastadors sobre Judà; en el cap. 4 es descriu en estil apocalíptic el juí de les Nacions i el triomf final de Jahvé amb el seu poble. El penediment i la conversió sincera obrin la porta al perdó de Déu i a l'efusió sense límits del seu Esperit; és per això que alguns fragments de Joel són proclaments en la litúrgia de Quaresma i de Pentecostés.

Jonàs

Escrit probablement entre els segles V i IV aC, el llibre de Jonàs no és pròpiament profètic, sinó una narració de caràcter didàctic —i un dels cims literaris de la Bíblia— que s'inserix en un marc històric fictici i fa un ús constant de la ironia.

Jesús cita en més d'una ocasió esta narració, el tema de la qual és l'universalisme del pla salvador de Déu, per contraposició a l'exclusivisme en què tendix a tancar-se el poble sant.

SANT VICENT 2009 - CRÒNICA

2009-02-08T19:56:00.001+01:00

Des de l'any 2004, XVII centenari del martiri de sant Vicent a València, l'Oratori de Sant Felip Neri, amb el suport de la Comissió Diocesana d'Ecumenisme i Relacions Interconfessionals i del Centre Ecumènic Interconfessional de València (CEIV), ha vingut celebrant el dissabte anterior al 22 de gener, festivitat del sant diaca, com a diada ecumènica i de pregària pels torturats.

I

Així, el 17 de gener d'enguany, pòrtic de la Setmana de la Unitat, va tindre lloc, al matí, la Ruta de Sant Vicent, peregrinació anual als llocs vicentins de la ciutat de València, amb una bona participació de fidels de l'Església catòlica i d'altres comunitats: Església Evangèlica de Catalunya, Esglésies ortodoxes de Romania i de Sèrbia, i Església Episcopal d'Escòcia (Comunió anglicana). Alguns dels assistents eren membres de diverses entitats interconfessionals: Centre Ecumènic Interconfessional de València (CEIV), Centre Ecumènic de Catalunya (CEC), Acció dels Cristians per l’Abolició de la Tortura (ACAT), Amistat Ecumènica Interconfessional (IEF) i Amistat Judeo-Cristiana.

El grup de pelegrins —n'hi havia procedents d’Alacant, de Barcelona i d’Albacete—, recorregueren les deu estacions de la Ruta sobre el traçat de la Via Augusta, des de l’església de Santa Mònica fins a arribar a la basílica sepulcral de Sant Vicent de la Roqueta, totes dues extramurs aleshores de la ciutat de València. En cada una de les estacions es va llegir un fragment de la passio del sant, venerable document que data de finals del segle IV, seguit d’una sèrie de pregàries i cants, i fou presidida rotativament per un dels sis preveres assistents.

Hi abundaren els signes de comunió. Vàrem pregar pel papa de Roma i també pel patriarca ecumènic de Constantinoble i els altres jerarques ortodoxos, sense oblidar els bisbes anglicans i els pastors i dirigents evangèlics. A més de recordar sant Vicent, s'hi va fer memòria del sant del dia, abba Antoni el Gran, i també de sant Fructuós, bisbe de l'Església mare de Tarragona, ensems amb els seus diaques Auguri i Eulogi, del martiri dels quals, esdevingut l'any 258, precisament el 21 de gener, se n'ha acomplit el 1.750é aniversari aquest any, que per això ha sigut declarat jubilar.

A la Seu, després de venerar la relíquia del braç esquerre de sant Vicent, un jove ortodox romanés va cantar un tropari marià davant la icona bizantina de la Mare de Déu Porta del Cel. Esta imatge ha sigut pintada recentment per la iconògrafa valenciana Maria Teresa Ferrer per a les commemoracions de l'Any Jaume I, i és una reconstrucció de la que el nostre rei fundador va fer col:locar sobre l'altar per a la celebració de la primera missa el 10 d'octubre del 1238, icona que havia sigut destruïda el 1936. Pertany al tipus de la Portaitissa ("portera"), l'original de la qual, dels segles XI-XII, es venera en el Monestir Iviron del Mont Athos. El Xiquet, que porta l'Evangeliari amb la Bona Nova, beneïx sa Mare, inici i imatge de l'Església.

II

El dissabte 17 de vesprada es va celebrar, per tercer any consecutiu, una pregària ecumènica interconfessional al Convent de Santa Clara, de les germanes clarisses caputxines. El tema d'enguany, tret de la primera carta de sant Pere, ha sigut "Nascuts de la Paraula" (els dels anys 2007 i 2008 foren, respectivament, "La llum de Crist il·lumina tothom" i "Pelegrins de Jesús a Europa", i feien referència a la III Assemblea Ecumènica continental que va culminar a Sibiu, Romania). El moment més significatiu hi va ser l'entronització solemne de la Bíblia, en les dos versions valenciana (BVI: Bíblia Valenciana Interconfessional, 1996) i castellana, recentment publicada (BTI: La Biblia. Traducción Interconfesional, 2008). La presentació de la BTI va signada, en nom de la Conferència Episcopal Espanyola, per Adolfo González Montes, bisbe d'Almeria i President de la Comissió Episcopal de Relacions Interconfessionals, i, en nom de les Societats Bíbliques Unides pel seu President honorari Samuel Escobar, que ens acompanyà en la pregària ecumènica de Santa Clara el 2008.

La celebració, molt participada, fou presidida pel P. Vicent Sastre, SI, President de la Comissió Diocesa d'Ecumenisme i Relacions Interconfessionals, i tenia el caràcter d'acció de gràcies pel 40é aniversari dels Acords entre l'Església catòlica i les Societats Bíbliques Unides per a les traduccions bíbliques interconfessionals. La predicació estigué a càrrec del Rvd. Josep Lluís Andavert, Secretari General de la Societat Bíblica d'Espanya. Entre els celebrants hi eren el Prof. Juan Miguel Díaz Rodelas, President de l'Associació Bíblica Espanyola, nomenat suara membre de la Comissió Bíblica Pontifícia; el P. Gabriel Francés, OFM, capellà de la comunitat caputxina; el Rvd. Gerson Amat, recentment ordenat pastor de l'Església de l'Esperança de València (Església Evangèlica Espanyola); i el prevere catòlic polonés Mn. Adam Rudnicki. Oficià com a diaca Mn. José Rodilla, de l'arxidiòcesi de València.

En la nau de l'església, juntament amb fidels catolicorromans, evangèlics, ortodoxos i anglicans, hi eren presents el pastor Eduard Delàs, de la Primera Església Evangèlica Baptista del C/ de Quart, que acabava de celebrar el 120é aniversari de la seua fundació, i els pastors Josep Sampedro i Richard Antúnez, pentecostals. Entre els assistents es trobava també Carlo Ravasio, pelegrí de la Paraula a Europa. Membres del Moviment dels Focolars i amics de la Comunitat ecumènica de Taizé hi aportaren la seua col·laboració. Tots junts, aclamàrem Jesús com a Llum del món, vam escoltar i meditar la Paraula i, després d'haver demanat el perdó i la reconciliació amb l'oració de sant Francesc d'Assís i el sant bes de pau, proclamàrem la fe de l'Església indivisa recitant el Símbol de Nicea-Constantinoble. Al final de la pregària, els presents vàrem ser convidats a signar la Bíblia, inscrivint així simbòlicament els nostres noms al Llibre de la Vida (cf. Ap 20, 12; Lc 10, 20).

III

La vesprada del dia 22 de gener va tindre lloc la celebració solemne de la missa de sant Vicent segons el ritu hispànic. Es tracta de la litúrgia més antiga i completa —datable el s. VII, però amb peces molt anteriors— en honor del diaca i gran màrtir. El text valencià és l'aprovat per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua el 2008 a instàncies del Centre Pare Tosca. Amics de l'Oratori, que ara l'ha publicat en forma d'opuscle (col·lecció "Mossén Sorribes", núm. 2), amb introducció, textos musicats i il·lustracions. L'autor de la major part de les melodies és Ricard M. Sarrió, que s'ha inspirat en diversos cants de la tradició hispanomossàrab.

Esta bella i corprenedora celebració de l'Eucaristia, oficiada per quatre preveres, tingué com a marc la capella vicentina municipal: el xicotet oratori-presó dit del Pouet o del Pilar, pròxim al lloc on se situava l'antic pretori romà, i que, restaurat acuradament per l'arquitecte Emilio Rieta a partir del 1970 i gràcies a l'atenció constant de la Confraria de la Presó de Sant Vicent, ha sigut oberta de nou al públic. L'Eucaristia s'hi oferia diàriament els segles XVIII i XIX, però esta ha sigut la primera vegada que se celebrava damunt de l'altar actual.

El sant sacrifici va ser oferit en memòria de sant Vicent i de tots els màrtirs i confessors de la fe, per l'Església universal i pels germans difunts, i particularment per l'erradicació de la tortura i l'abolició universal de la pena de mort.

LLOCS DE REUNIÓ

2008-12-10T19:53:00.010+01:00

Asil Residència de les Germanetes dels Ancians Desemparats,
C/ Mare Teresa Jornet, 1.

Basílica Basílica de la Mare de Déu dels Desemparats,
Plaça de la Mare de Déu.

Congregació Església de la Congregació (Parròquia de Sant Tomàs Apòstol
i Sant Felip Neri), Plaça de Sant Vicent Ferrer.

oratori Oratori de la Mare de Déu de la Llum i Sant Felip Neri,
Plaça de Sant Felip Neri, 11.

CEIV Centre Ecumènic Interconfessional de València,
Casa Natalícia de Sant Vicent Ferrer (dominics),
C/ Pouet de Sant Vicent, 1

LLIBRES PER A LES REUNIONS MENSUALS EN LA CONGREGACIÓ
(ORATORI GRAN)

LB Lectura bíblica

LH Litúrgia de les Hores (Laudes - Hores d’entre dia - Vespres - Completes),
Pere Farnés ed., Barcelona, 1984 —.

MSF Vble. John Henry Newman, CO, "La missió de sant Felip Neri", dins En el món, però no del món (col·lecció "Rent" núm. 1), València, 2008.

TU Luis González-Carvajal, Esta es nuestra fe. Teología para universitarios,
Sal Terrae, Santander, 2005.

VS Vides dels Sants

EXERCICIS DE CARITAT DE L’ORATORI PARVO

Els dimecres i dissabtes, durant tot l’any, els Germans de l’Oratori Parvo acudixen a l’Asil de València, a partir de les 9 del matí, per a atendre els ancians. Les Germanes visiten els Asils de València, Burjassot, Massarrojos i Sagunt. Tots els qui vulguen poden col.laborar-hi.

Esperit Sant

2008-07-08T14:21:00.004+02:00

Vine, Esperit Sant...

Perdone, Senyor, que em dirigisca a vostè amb més respecte que a Jesús.
A Jesús ho tracte quasi com a un germà.
M'haguera agradat tant conèixer-l!
A ell m'ho imagine de mil maneres.

Però a vostè Senyor, no m'ho imagine de cap manera.
I és que de vostè sé fins i tot menys que del Pare.

Em diuen que vostè es cernía quan tot era un caos, al principi dels temps, i que vostè va ser posant ordre.
I aqueix meravellós concert d'estrelles en el fosc espai es deu a vostè. I que les flors són producte del seu alè.
I que vostè va preparar el ventre de María per a acollir, com un bressol blanc, la llavor del que seria el Fill de l'Home.
I que vostè duia a Jesús pels difícils i envellits camins dels jueus.
Em diuen que vostè va netejar la suor de les seues gotes de sang en l'hort i que li va animar a seguir.

Gràcies, Senyor Esperit, en el meu nom i en nom de tots, pel que va fer amb el nostre germà Jesús!

Em diuen que vostè es va quedar ací entre nosaltres quan Ell es va anar.

I és veritat que, de vegades, em sembla sentir-li a vostè com si m'estiguera envaint, sense haver cridat a la meua porta.

Però altres vegades, moltes, no veig que vostè existisca. Perdone que l'hi diga, però açò segueix sent un caos: jo seguisc sent un caos; la comunitat de Jesús segueix sent un caos (i segons crec vostè es va quedar a cura d'ella), la humanitat és un caos. Perdone, Senyor Esperit, no veig el resultat del seu treball.

Clar que Jesús tampoc ho va veure. Sembla que vostè ho va anar duent a poc a poc, i va acabar on vostè sap.

Menut respir donaria vostè i menuda abraçada li donaria el diumenge de resurrecció al matí!

Amén, amén, amén.