Bisbes nous, problemes vells

Honori Pasqual i Martí

La perspectiva que dóna la trentena d´anys de normalització democràtica –o per ser més exactes, d´acabament de la dictadura franquista-, i, per altra banda, l´anàlisi comparativa dels comportaments envers el valencià que les distintes institucions i organitzacions han assumit, ens aboca a conclusions pessimistes quan ens fixem en les relacions que ha mantingut l´Església catòlica en la llengua dels valencians i valencianes। I conste que no en faig esment per rabejar-me en la negativitat, sinó per remoure l´estantissa situació en què vivim.
De bell antuvi cal constatar la minsa vertebració que a nivell general hi ha en les tres diòcesis íntegrament valencianes. Es troben a faltar orientacions pastorals sobre realitats que a nivell de País (immigració, problemàtica social, depredació del territori, etc.) ens haurien d´implicar. En el cas del valencià, cadascuna de les diòcesis ha tingut uns accents distints, explicables per història, per situacions sociolingüístiques i per la personalitat dels distints bisbes. Així la diòcesi de Sogorb-Castelló, gràcies a la tasca pastoral i pedagògica del bisbe Cases Deordal, que continuava la línia dels antecessors, assolí un nivell capdavanter en l´ús pastoral i litúrgic del valencià. Tanmateix el pontificat de Reig Pla estroncà la sostinguda valencianització; i l´actual, s´hi ha acomodat. També cal fer esment de l´edició de catecismes al valencià i d´altres estímuls perquè els seminaristes tinguessen competència lingüística, que per sentit de la responsabilitat episcopal engegà Victorio Oliver a la diòcesi d´Oriola-Alacant.
Tanmateix la postura oficial de l´Església envers el valencià l´ha protagonitzada l´arxidiòcesi de València que, igual que altres institucions, ha estat més vulnerable –i, ara i adés, còmplice- als embats lingüístics que de la Transició ençà ens han atuït com a poble.
L´edició del Llibre del poble de Déu l´any 1974, realitzada per la Comissió interdiocesana i aprovada pels bisbes respectius del País Valencià, esdevé tot un símbol d´allò que hauria pogut ser si les mediocritats polítiques i les baralles pel poder partidista no haguessen aparegut tot just quan acabàvem de recomençar el redreçament nacional. Perquè, aquest eficaç instrument pastoral, divulgat i a l´abast de totes les parròquies, gràcies a l´empenta i entusiasme de Pere Riutort, aviat fou neutralitzat i blasmat a causa de l´anomenada Batalla de València. El tarannà espiritualista de José Maria Lahiguera, bisbe que creà la Comissió interdiocesana, i el caire polític d´aital batalla, afavorien l´entreguisme als aliats històrics de la jerarquia eclesiàstica: la dreta que fruïa d´ofrenar noves glòries a Espanya.
El capteniment circumspecte de l´arquebisbe Miguel Roca tingué la dissort de compartir nom i cognom amb el polític català Miquel Roca i Junyent, i les enfurismades colles de fanàtics rebentaplenaris que veien les urpes catalanistes per tot arreu, l´escridassaren en una processó que ell presidia, i encara que no dubtava de la unitat lingüística, assumí el paper de víctima, abandonà la cura pastoral del valencià a la gresca política i sentencià lapidàriament: Jo estic disposat a ser màrtir per la fe cristiana, no pas pel valencià.
La postura castellanitzadora i antivalenciana d´Agustín García Gasco és ben coneguda. Una mostra del seu partidisme n´és els obstacles que hi oposà perquè no s´edités La Bíblia que l´editorial SAÓ dugué a terme gràcies al nihil obstat dels bisbe de Castelló, Cases Deordal. I cal reparar el que significa de contradictori el que un bisbe no facilite la traducció de la Paraula de Déu a la llengua dels seus fidels.
Nogensmenys, els bisbes actuals de les tres diòcesis són de nomenament recent i no han estat, per tant, contaminats pels efectes del conflicte lingüístic. Aquest s´ha desinflat notablement, i la creació de l´Acadèmia Valenciana de la Llengua per part de les forces parlamentàries, amb atribucions de competència sobre el valencià, esvaeix qualsevol excusa que s´hi puga retraure. Més aviat, si s´ajorna indefinidament la normalització del valencià a la litúrgia, ens predisposaran a sospitar de l´existència d´una agenda oculta que coincideix, ves per on, amb un espanyolisme abrandat i excloent. Altrament, com s´explicaria el bescanvi de bisbes valencians cap als Països Catalans, i de castellans envers el País Valencià?
Ara o mai. Aquesta és l´ocasió perquè l´Església solucione el que la societat civil a empentes i rodolons ja està solucionant. Es tracta, clar i net, de convertir els problemes vells en oportunitats de reviscolament eclesial. Es tracta, en definitiva, de ser valorats i respectats tal com som i volem ser: cristians i valencians.