valencianisme socialcristià

Vicent Diego o el valencianisme socialcristià

L´any 1996 la revista Saó retia homenatge a Joaquim Maldonado Almenar. El sopar fou ben concorregut i hi havia una notable presència dels històrics del partit democratacristià que presidí don Joaquim, la Unió Democràtica del País Valencià. En el sopar vaig tindre de companya de taula a Conxa Romero, la dona de Vicent Diego. En un determinat moment de la conversa em va dir: «Mira Agustí, a tots estos —assenyalant-me els companys de taula— els va fer hòmens mossén Alba.» Conxa evocava l´adolescència i joventut d´uns xavals de l´Horta de València inquiets pel pervindre de la seua societat. Vicent Diego n´era un d´ells. De la mà del rector de Massanassa, Josep Alba (1913-1998), consiliari de la Joventut Agrícola i Rural Catòlica, Vicent Diego —en companyia de molts altres jóvens, com Josep Garibo, Pepe Ferrís, Vicent Ruiz o Josep Maria Soriano— s´educà en la dinàmica del «veure, jutjar, actuar», que instaurà a principis del segle XX el capellà belga Joseph Cardijn (1882-1967), fundador de la Joventut Obrera Cristiana. Es tractava d´una metodologia senzilla, que partia del coneixement de la pròpia societat per a transformar-la des de l´Evangeli en una societat més justa. I en eixa fase prèvia de veure, de conéixer la pròpia societat, es desprenia la necessitat de ser lleial a la pròpia llengua, el valencià. Naixien al compromís social alhora que al compromís de fidelitat nacional cap al poble valencià.
Bona part d´eixos jóvens de la JARC assumiren compromisos polítics, principalment en la UDPV que fundà Vicent Miquel a mitjan dècada dels seixanta. I molts d´ells —com Vicent Diego, Antoni Ferrer, Josep Maria Soriano o Paco Pons— també s´iniciaren en el cooperativisme. La visita que realitzaren a Mondragón l´estiu de 1970 fou per a ells impactant. La conversa amb l´ànima d´eixa singular experiència cooperativa, el capellà nacionalista José María Arizmendi (1915-1976) —a hores d´ara en procés de canonització—, ben prompte donà els seus fruits entre els valencians: Consum, la Florida, Covipo, Caixa Popular... Vicent Diego, que havia estudiat magisteri com Conxa, la seua dona, canvià el clarió pel cooperativisme d´habitatges. Encetà així una trajectòria vital de més de quaranta anys —des de Covipo a Coservi— que l´ha conduït a presidir Fecovi i la Secció de Cooperatives del Comité Europeu de Coordinació de l´Habitatge Social i que l´ha fet mereixedor enguany del Premi Pepe Miquel del Cooperativisme valencià.
Vicent Diego pertany a una generació excepcional que propicià un floriment extraordinari del cooperativisme fora del tradicional àmbit agrari. Una generació nascuda al recer dels moviments apostòlics de l´Església i per als quals conceptes com prosperitat econòmica, autogestió o reinversió de beneficis en el propi medi, no eren pura ideologia, sinó experiència viscuda en primera persona i en comunitat. El dia que mossén Alba convocà a uns xicons a una reunió en la seua parròquia s´encetava una de les històries més fructíferes per al nostre país: la creació de riquesa compartida, la democratització de la gestió empresarial i l´assumpció inequívoca de la valencianitat pel modern cooperativisme.
Des del valencianisme socialcristià, el reconeixement de l´amic Vicent Diego ens congratula. Però, lluny del cofoisme col·lectiu, ens convida a fer-nos algunes preguntes: ¿On es troba aquell dinamisme social dels moviments apostòlics de l´Església? ¿Per què no iniciar el procés de canonització de mossén Alba, com ha fet la diòcesi de Guipúscoa amb Arizmendi? ¿Hi ha un relleu generacional en el cooperativisme a l´alçada de tots estos precursors? ¿El nacionalisme polític és conscient de les aportacions del valencianisme d´inspiració cristiana? El futur ens exigix que donem resposta a estos interrogants. Vicent Diego ens ajudarà, sens dubte, amb el seu cabal d´experiència. ¡Felicitats, Vicent!
Unió Democràtica del Poble Valencià

Agustí Colomer