August Monzon i Arazo - Oratori de Sant Felip Neri
Amb el pontificat de Benet XVI, els actes de beatificació s’han encomanat a les Esglésies locals, mentres que el papa s’ha reservat les canonitzacions, que se celebren a Roma. El Sant Pare, tanmateix, hi ha fet una excepció: ell mateix anirà a Anglaterra per a beatificar el cardenal John Henry Newman als afores de la ciutat de Birmingham, el proper diumenge 19 de setembre. Havia sigut declarat Venerable pel papa Joan Pau II el 22 de gener del 1991, festa de sant Vicent màrtir.
Per què? Joseph Ratzinger ha expressat sovint el seu gran deute amb Newman, no només com a teòleg, sinó també com a home de fe i com a pastor de l’Església. En 1990, reprenent una afirmació del papa Pius XII, va assenyalar que Newman mereix ser considerat Doctor de l’Església, ja que continua ensenyant-nos amb el seu pensament i alhora amb la seua pregària i la seua vida.
Nascut a Londres el 1801, la seua biografia ompli pràcticament el segle XIX. Primogènit de sis germans, va créixer al si d’una familia benestant, on es practicava el cristianisme anglicà, centrat en la meditació quotidiana de la Bíblia. La precoç lectura de Hume i altres filòsofs escèptics li va causar una forta crisi espiritual, que superaria als quinze anys. Fou la seua “primera conversió”: l’encontre, ja definitiu, amb el Déu personal. Molts anys després, triaria com a divisa cardenalícia la cèlebre frase: “el cor parla al cor”.
Amb una forta vocació intel·lectual, ingressa a la Universitat d’Oxford, un dels grans amors de la seua vida, i és ordenat prevere anglicà (1826). Nomenat tutor del prestigiós Oriel College, serà al mateix temps rector de l’església universitària de Santa Maria. La seua preocupació per la decadència de l’Església d’Anglaterra, sotmesa a l’Estat i convertida en un apèndix quasi ornamental de l’opulent Imperi britànic, el du a l’estudi dels sants Pares i dels primers concilis, i a predicar els seus corprenedors sermons, convidant a una fe autèntica i vigorosa.
Recuperat d’una greu malaltia, en el curs d’un viatge per la Mediterània (1833) escriu el poema Lead, kindly Light (“guieu-me, Llum amable”) –cantat hui a tall d’himne pels cristians de llengua inglesa–, on expressa la seua confiança en la Providència, que el prepara per a una missió: liderar la renovació de l’anglicanisme per mitjà del “Moviment d’Oxford”. Per a ell i per a molts dels seus amics, esta noble labor va culminar en l’arribada a l’Església catòlica romana, on va ser rebut, després d’un període d’intensa reflexió i retir, el 9 d’octubre del 1845.
Este pas, gojós i seré, li va comportar la pèrdua del treball i dels seus béns, la desafecció de la seua familia i l’animadversió de l’opinió pública. Acabaven els seus primers quaranta-cinc anys com a anglicà i en començaven altres quaranta-cinc com a catòlic. Però les incomprensions que patí durant la primera mitat de la seua vida anaven a fer-se més doloroses en la segona. I és que alguns catòlics l’acusaren de ser “mundà”, és a dir, excessivament il·lustrat o crític, i de no fer prou conversions. Se’n lamenta amargament en el seu diari: “Quan jo era protestant, la meua vida era alegre i la meua pregària trista; ara que sóc catòlic, la meua pregària és alegre i la meua vida trista”.
Atret per la figura de sant Felip Neri, viatja a Roma, on és ordenat prevere catòlic, i el papa Pius IX li encomana la fundació de l’Oratori com a instrument evangelitzador d’Anglaterra. Per a Newman, la vida i la missió oratoriana varen constituir el seu camí de perfecció i la seua preocupació primordial, que li permeteren, per exemple, fundar la Universitat Catòlica de Dublín, per encàrrec dels bisbes, o produir una immensa bibliografia, que conté un pensament original, profundament arrelat en la Tradició i alhora obert al pensament modern. Obres com El desenrotllament de la doctrina cristiana, Què és una Universitat, Apologia pro vita sua o Gramàtica de l’assentiment són clàssics del pensament cristià i de la literatura anglesa.
La seua convicció era que no sols els convertits s’havien de preparar per a entrar en l’Església, sinó que també l’Església s’havia de preparar per a rebre els convertits, intentant comprendre la seua mentalitat i acollint les seues inquietuds. No debades ha sigut anomenat “apòstol dels qui dubten” i “Doctor de la consciència”. El 1879 Lleó XIII el creava el seu primer cardenal, dissipant així alguns equívocs que hi havia encara en la comunitat catòlica. Però seria sobretot amb el Concili Vaticà II, del qual el papa Pau VI el considerava “Pare invisible”, quan el reconeixement de Newman arribà al seu punt més alt. Els plantejaments conciliars sobre la Revelació, la centralitat del misteri pasqual, la constitució de l’Església, el lloc de la Mare de Déu en la doctrina i la vida cristiana, la dignitat i el paper dels laics, l’ecumenisme… havien sigut anticipats, en bona part, per Newman un segle abans. El Catecisme de l’Església Catòlica el cita en quatre ocasions, i també ho fa el papa Joan Pau II en l’encíclica Fides et ratio.
La curació de Jack Sullivan, laic casat de la diòcesi de Boston, que no podia prosseguir els seus estudis per a rebre el diaconat per causa d’una greu afecció en la columna, per intercessió del Venerable John Henry Newman, ha sigut declarada sense explicació mèdica. Ell mateix, ja diaca, proclamarà l’Evangeli en el ritu de la beatificació.
